Per què me’n recordo tant de les trobades amb Ernest Lluch? Penso que perquè la coneixença va ultrapassar les expectatives

El dia del Pilar de 1998, al matí, va sonar el telèfon de casa. Era Ernest Lluch anunciant-me la publicació al diari La Vanguardia d’un l’article del pare Agustí Altisent, monjo de Poblet, on parlava de nosaltres: “Ens deixa bé”, em va dir. Es tractava d’un article titulat “Intriga en coincidències”, a propòsit d’una trobada de l’autor amb Lluch, a la Universitat de Barcelona, i de rebre, a Poblet, el meu enregistrament de l’Obra per a fortepiano de Ferran Sor de mans de la seva neboda Assumpta, veïna de la Garriga, on Lluch hi era referenciat. Altisent es preguntava: “A què es deuen aquestes coincidències subtils que es formen en al·lusives circumstàncies com per intrigar-nos?” Aquest novembre s’ha publicat Ernest Lluch, biografia d’un intel·lectual agitador, de Joan Esculies (La Magrana, 2018). La seva lectura em fa reviure una coincidència personal amb aquest “intel·lectual agitador”, investigant cadascú des el seu àmbit la figura de Ferran Sor (Barcelona, 1778 - Paris, 1839), gran guitarrista i compositor per a aquest instrument, liberal i afrancesat, que va gaudir de gran èxit en els teatres més importants de París, Londres i Moscou (el seu ballet Cendrillon es va representar en la inauguració del teatre Bolshoi). En el marc del Festival de Música Antiga del 1998, que organitzava la Fundació La Caixa, es va programar una presentació del meu treball a càrrec d’Ernest Lluch, autor d’una sèrie de troballes sobre Sor publicades a la Revista Musical Catalana (juliol, 1997), fruit de la recerca per al seu llibre La Catalunya vençuda del segle XVIII, foscors i clarors de la Il·lustració (Edicions 62, 1996). Troballes d’interès, com la d’associar el nom de Ferran Sor en la relació d’alumnat de la Reial Acadèmia Militar de Matemàtiques de Barcelona, situada al carrer Comerç (l’actual edifici del Museu de la Xocolata), que certificaven així els estudis d’enginyeria del compositor. També la de connectar el llibret de la seva òpera Il Telemaco nell’isola di Calipso (1797) amb el contingut ideològic de l’obra Les aventures de Télémaque (1699) de l’arquebisbe François Fénelon, tutor del príncep hereu de França. Aquesta obra proposava, en paraules de Lluch: “Una educació basada en l’estoïcisme, l’austeritat, els descobriments personals, la senzillesa i la temprança. Més àmpliament fou considerat un atac contra l’absolutisme despòtic, l’esperit de la guerra i el luxe. Tot plegat va fer que Lluís XIV, el Rei Sol, la considerés un atac directe. En un país com Catalunya, on havia arrelat l’esperit emprenedor i el catolicisme jansenitzant, les idees de Fénelon havien de ser ben rebudes. No és perquè sí que la gran quantitat de traduccions i adaptacions del text de Fénelon per tot Europa fossin un dels camins més eficaços per a la difusió de les Llums. Qui llegia simplement el nom de Telemaco, pensava automàticament en les noves idees.” L’acte de presentació va tenir lloc a la capella de Santa Àgata, adjacent al Tinell. Lluch tenia exàmens a la universitat i va arribar amb el temps just. Esperant-lo a la porta, el veig travessant de pressa la plaça del Rei i pujant lleuger les escales. Sense aturar-se, em diu: –Roger. Quan dura lo teu? –Uns 20 minuts. –Qui mana, aquí? En el temps d’arribar a l’absis ja ho havia organitzat tot. Portava un vídeo de la reestrena d’Il Telemaco que va tenir lloc a Torroella de Montgrí després de 200 anys i que ell va impulsar. Adreçant-se al tècnic, li diu el minut exacte que vol fer l’entrada del vídeo. Obre la cartera de mà, es treu el CD, l’alça amb el braç i comença a parlar. Va ser brillant, i em va posar en safata la meva part de presentar i tocar unes quantes peces de Sor, amb el gaudi afegit de la bona sonoritat de la nau gòtica de la capella. Tot fent un mos abans del concert del vespre al Tinell, no vaig poder estar-me de demanar-li, ingènuament, com s’ho feia per parlar amb aquella naturalitat...: “M’ho preparo!” Durant la mitja part del concert, parlant amb ell i Montserrat Lamarca, m’etzibà: “Vols que ho fem a Granollers?” Vàrem organitzar la presentació a Granollers des de l’Escola de Música Josep Maria Ruera, el gener de 1999, a la sala Tarafa. El director, Carles Riera, ho va organitzar no només com a presentació d’un disc, sinó també com una exposició de les publicacions que la mateixa escola impulsava: la col·lecció Músics d’aquí –d’obres catalanes fins aleshores inèdites–, discos de professors... A Lluch li va agradar la idea; per a ell, publicar era una condició professional imprescindible. En una de les seves darreres entrevistes, feta a Catalunya Música a càrrec de Joan Vives, va parlar de nosaltres, de Ruera, del Conservatori i “ens deixà bé”. L’esquema va ser el mateix que a Santa Àgata amb en Riera d’amfitrió. Hi va haver molta gent. En acabat, vam sopar amb tota una colla. Segons de què es parlava, notaves que abaixava el llistó. No era per donar peixet sinó per deixar corda perquè t’enfilessis. El seu pensament llaurava amb l’arada fonda. En el llibre d’Esculies hi ha reproduït un document (a la pàgina 311), escrit a mà per Lluch pocs dies abans de la nostra trobada granollerina, que exposa el seu ideari polític, com ara: “El socialisme és portar la màxima llibertat, la màxima igualtat i la màxima fraternitat possibles a les persones que viuen en societat. [...] Penso que hem de fer nostres els valors del cristianisme primitiu i del cristianisme humanista...” Crec, tot i així, que els seus fets superaven el molt que deia i escrivia. Poc temps després, un diumenge al matí, van passar un concert per TV3 on jo interpretava l’obra de Sor: danses breus, on tot sembla previsible fins que hi ha un moment que es trenca el patró amb un canvi d’harmonia, melodia o ritme, com un gir argumental literari, i la peça esdevé una delícia. Just en començar l’emissió, rebo una trucada de Lluch, avisant-me. Altre cop. Si treballes en un tema tan especialitzat com un músic concret, les possibilitats de trobar-te amb gent d’altres camps treballant en la mateixa època probablement siguin altes. Doncs, per què me’n recordo tant de les trobades amb Ernest Lluch? Penso que perquè la coneixença va significar un trencament del patró, va ultrapassar les expectatives i ho vaig viure conscient que la vida m’atorgava el moment feliç del contacte amb una persona excepcional. M’ha influït, i em pregunto –com feia el pare Altisent– a què es deuen aquestes coincidències. No tinc la resposta. Dels tres que érem en aquella taula de la sala Tarafa hi falten l’Ernest i en Carles. Potser viure consisteix a fer-nos la pregunta.

Per què me’n recordo tant de les trobades amb Ernest Lluch? Penso que perquè la coneixença va ultrapassar les expectatives

Coincidència amb Ernest Lluch