El van creuar milers i milers de republicans cap a l'exili. Cent mil. Meitat soldats. Meitat civils

Commemoració del 70è aniversari de la retirada de la Guerra Civil al Coll d'Ares el 2009 / foto: Sagi Serra Diuen que el va creuar Anníbal fa més de 2.000 anys, camí de Roma. Però en fa 85 que el van creuar milers i milers de republicans cap a l’exili. Cent mil. Meitat soldats. Meitat civils. Homes, dones i nens. I molts van morir. De fred. De gana. O de pena. Coll d’Ares. Poc més de 1.500 metres. El pas de Catalunya al Vallespir. El vaig creuar caminant fa set anys. Rodàvem el programa Trinxeres per a TV3. Amb en Marc Juan i en Carles Costa. Érem tres paios que cercàvem el que quedava de la Guerra Civil en el territori i entre la seva gent. A Coll d’Ares nevava. I feia molt vent. Davant del monòlit d’homenatge als republicans que van passar per allà entre el gener i el febrer de 1939, hi vam trobar en Miquel Codina. El seu pare, en Sebastià, n’era un. “L’imagino carregat amb una manta i tremolant”, deia. També ens va dir que tota la vida havien celebrat amb el pare i cava i coca el dia del pas a França. Recordaven, així, que havien sobreviscut a la guerra. Però el que havia de ser un pas cap a la llibertat es va convertir en un pas cap a l’infern dels camps de concentració francesos. A Prats de Molló, vam conèixer en Claudi, l’alcalde. El recordareu. És qui es va plantar davant dels antiavalots francesos per evitar que carreguessin contra els manifestants que tallaven l’autopista A-7 contra la sentència del Suprem als líders independentistes, el 2019. El pare d’en Claudi era exiliat republicà. Va creuar a França amb 5 anys i mai més no va tornar. Com en Joan i en Floreal, els seus amics, també exiliats. Cada diumenge, es trobaven per esmorzar plegats per compartir, per recordar. Ens hi van convidar. I ens van dir que de petits a l’escola francesa els cridaven: “Què hi fas aquí, espanyol de merda!” I que encara ara no sabien si eren d’aquí o d’allà. Que a França els consideraven espanyols. I a Espanya, francesos. També ens van explicar que, de petits, els diumenges, amb els pares, pujaven dalt de Coll d’Ares per veure Catalunya, d’on havien hagut de marxar i on mai no havien pogut tornar. Ara, farà 60 anys que es va fer la carretera de Coll d’Ares. Agost de 1964. Llavors, sí. Un pas cap a la llibertat per a molts joves de Camprodon. Coll d’Ares, el camí cap a les primeres pel·lícules eròtiques, les primeres discos, el primer petó. Coll d’Ares. Un pas històric. I aquest dissabte en parlaran, de Coll d’Ares. A Camprodon. I amb l’Alejandro Cuadrado, un veí de Camprodon que d’aquest lloc en sap un munt. Un home que amb 6 anys, a Coll d’Ares, ja hi recollia ferralla de la guerra perquè el que va passar allà dalt del coll no ho oblidem mai.