Les colles del Fermí
Setembre de 1973, a Granollers. Som al primer dia de classe de quart de batxillerat, a l’Institut Roser Pujadas, rebatejat Antoni Cumella des de fa uns quants anys. Passen uns minuts de les 9 en punt del matí, tothom és assegut al seu lloc quan, de cop, s’obre la porta i un vailet menut i morenot entra i creua la classe per davant de la pissarra, saluda el professor i ràpidament s’alinea amb el passadís que dona al finestral per dirigir-se decidit al fons de la classe, on sec a l’última fila, davant la grimègia col·lectiva provocada per l’escena.
–Em fas lloc…? –em pregunta.
–I tant! –li contesto.
Quan la classe torna a la normalitat i el professor –ara no recordo qui– prossegueix amb la seva presentació del curs, el sagal es tranquil·litza ben superada l’escena i li etzibo:
–Tu no et dius Español…?
I amb els ulls astorats, em contesta:
–Nooo, el Francesc Español és un bon amic i veí meu, però jo em dic Puig. Fermí. I a tu, ja et conec!
D’aquesta manera, quan Fermí Puig, el Min, tenia 15 anys llargs i servidor 16, ens vam retrobar després d’haver-nos conegut a la parròquia, quan ell estudiava a l’escola Sant Esteve i jo, amb els companys del jardí d’infància, anàvem allí a fer el curs de catecisme preparatori de la primera comunió.
–Doncs jo no em dic Español, però soc periquito –li deixo anar, rient–… per si et serveix.
–Aaaah…! Deixa’m canviar de lloc… –i es posa a riure, fa que s’aixeca i torna a asseure’s i em dona la mà, amb una picada d’ull…
I des d’aquell dia fins ara, que el Fermí ens acaba de deixar després d’una lluita admirable i valenta des que el passat 28 de desembre els metges li van diagnosticar un problema al sistema limfàtic, hem compartit la nostra amistat.
Al marge de la seva devoció per la família primigènia –Paulino i Rafaela, els seus pares; Montse i Àlex, els seus germans, i tota la parentela–, i quan forma el seu nucli personal –amb la seva dona, Mercè Soler, i amb la Carla, la seva filla–, el Fermí ha sabut viure harmonitzant el concepte d’Amistat amb majúscula i totes les seves grans passions. A l’institut vaig entendre de seguida la veneració que li tenien professors i professores, companys i companyes. No només era el cap visible de tot el grup d’alumnes que estudiaven anglès com a llengua estrangera, sinó que era el líder indiscutible de la classe i tot un referent al centre. Extravertit, trempat i xerraire, tenia tothom a la butxaca. Vaja, que en la meva aterrada allà, des de Can Culapi, vaig tenir la sort de caure en mans del millor amfitrió i valedor.
Al cap de poques setmanes ens havíem posat al dia de tot i confessat també la nostra vocació pel món del periodisme, que el Min va posar en marxa aconseguint que son pare, que coneixia l’editor de la revista Comarca Deportiva, ens obrís el camí. Vam debutar el mes d’octubre fent la cobertura del Torneig Social del Club Tennis Els Gorchs, amb una final que van disputar el Jaume Anfruns i l’Alfred Vilar. Abans de començar el partit, tots dos ens vam jugar a cara i creu qui entrevistava qui. A ell li va tocar el Jaume, i a mi, l’Alfred, que finalment va guanyar.
LA COLLA DE GRANOLLERS
Amb aquesta capacitat de lideratge, producte de la seva intel·ligència innata i empatia natural, el Fermí genera la primera colla amb els amics d’infància i de l’institut: l’economista Miquel Barbany i l’odontòleg Agustí Muntanya, els primers. De forma gradual s’hi afegeixen el Joan Garcia Sendra, el Toni Viaplana, el Lluís Torres, el Quim Sanz i el Pitu Dedéu.
És una època sensacional en què la nostra joventut es barreja amb l’etapa de la transició democràtica i tota la moguda social i cultural que aquella situació comporta. Època d’animalades com l’Operació Bach, en honor a les cèlebres fugues del genial compositor alemany –eh, Quim…?–, en què el dia de la coronació de Joan Carles I vam tocar el dos a Perpinyà per comprar llibres revolucionaris de l’editorial Ruedo Ibérico i anar al cinema (Alguien voló sobre el nido del cuco, versió francesa off course), que el Fermí no va poder culminar perquè no portava al damunt el DNI a la frontera del Pertús. Ens va haver d’esperar unes quantes hores allà, fent cigalons, mentre nosaltres anàvem a fer els deures. O la compra, l’1 de desembre del mateix 1976, d’una casa de muntanya al Pallars Sobirà per 90.000 pessetes (540 euros), on volíem instal·lar-hi la nostra pròpia comuna, cosa que no vam fer mai, i vam acabar venent la casa. O dels partidets de futbol al petit camp que tenien els Puig Botey a la casa de Llerona, que rematàvem amb un berenar a Can Garriga, a Cànoves, a base de la deliciosa botifarra de perol que hi feien i assaltant, quan tornàvem, el celler del pobre Paulino, que buidàvem d’ampolles i de cigars…
O del festival de cinema còmic al teatre del Casino de Granollers, que vam organitzar durant 24 hores seguides. O els primers temptejos amb el món de la gastronomia, quan vam organitzar a la casa dels pares del Miquel, a Belulla, el nostre primer concurs culinari, emulant sense dones la pel·li La grande bouffe… Eren els anys que flipàvem amb els directors Fellini, Bertoluzzi o Passolini i ens interessàvem pel jazz d’allò més, amb escapadetes a la Cova del Drac (Barcelona), a la Jazz Cava (Terrassa) o al Festival de Jazz dels Pinetons (Cardedeu). Ah, i també ens començàvem a mirar les mosses… a base de bé!
LA COLLA DE LA PINEDA
Aquesta colla, dita així per les nostres trobades al restaurant La Font de la Pineda, a Riells del Fai, és, de fet, una segona colla granollerina però esquitxada d’alguna importació, com la del ceretà Jordi Viñas –el nen Vinyes–, que el Fermí coneix a la Fonda Europa quan el nou amic comença a col·laborar amb un tal Juli Soler, terrassenc, a qui el Ramon Parellada de la nostra ànima contracta per dinamitzar l’snack de l’establiment.
En aquest moment fem un salt qualitatiu, intel·lectual i vital, perquè ens obrim a escenaris nous, que coincideixen amb el nostre ingrés a la universitat, i ens associem amb efectius de la talla del Pere Pineda, el mateix Ramon Parellada, el Pep Pous, el Quico Bellavista i l’Antonio Bonilla, una combinació d’experiència, humanitat i saviesa, amb bona gent. Una època plena d’alegria, descobriments, gresques i, per què no dir-ho, dubtes sobre un futur que cadascú veia a la seva manera.
L’arribada del servei militar actua momentàniament de ventilador i disgrega una mica la colla, però el Fermí ja ha decidit deixar els estudis i apostar per la cuina, una de les seves grans passions. És en aquesta època quan coneixem un Santi Santamaria que ni ensumava els fogons i gaudia amb el seu activisme polític i una ferma vocació periodística. El Min festeja amb El Bulli, on ha anat a treballar el Juli després de la seva etapa granollerina, i lliga contracte al restaurant barceloní Montse Guillem (MG), on em prepara el dinar de presentació del setmanari L’Actualitat, amb la presència de periodistes com Josep Cuní, Neus Bonet o Chus Carrillo. El Min ha fet la mili a Cartagena i coincideix a la cuina, al servei de l’almirall Liberal Lucini, amb el Ferran Adrià, qui, un cop llicenciat i després de dormir a casa, a la Garriga, marxa a Roses perquè el Min li presenti el Juli i posin proa, tots dos junts ja des de llavors, cap a una galàxia gastronòmica desconeguda.
LA COLLA DE LA CERDANYA
Gràcies al nen Vinyes –que va venir a viure a Granollers perquè el seu pare, el veterinari Joaquim Viñas Bernades, després d’exercir 25 anys com a titular de la Cerdanya, va ser destinat a la ciutat– se’ns va obrir el paradís pirinenc. I el que primer eren escapades per fer farres exclusivament, quan el Min ja va anar consolidant la trajectòria professional es va anar reconvertint en una relació més centrada en la gastronomia i en el contacte amb gent d’allà dalt que hi entenia.
A més del mateix Jordi, entren en escena els cuiners Eudald Vila (Ca l’Eudald), Lluís Dolcet (Hotel del Prado), Josep Maria Massó o Isidre Soler, instal·lats ara tots dos a Barcelona. O personatges de la Societat Gastronòmica del Pirineu com Josep Pous (Hotel Llívia), Josep Pous fill, Jordi Bota –amb qui el Fermí col·labora un temps en el restaurant Carlit, a Llívia–, Joan Trescents o Jaume Seuba. He pensat sempre que el tarannà de tota aquesta colla ha tingut una gran influència en moltes decisions del Min.
LA COLLA DEL MAJESTIC
Amb les idees clares del que volia fer i amb un projecte de primer nivell, el Fermí accepta l’encàrrec de la família Soldevila de reestructurar la cuina central del barceloní Hotel Majestic i els seus punts de restauració. A més, arrenca el compromís que l’empresa li obrirà un restaurant d’autor. Així neix el Drolma, que revoluciona l’oferta de tots els grans hotels de Barcelona.
Per la seva vena periodística, que no li desapareix mai, i pel bon consell del periodista empordanès Albert Arbós, que el Majestic beneeix, cada cop que hi ha una cita electoral a Catalunya el Fermí organitza un sopar al qual convida directors, responsables i articulistes de tots els mitjans de comunicació. Són àpats excepcionals en què tot el seu equip, sota la direcció minuciosa d’Alfred Romagosa, es llueix a base de bé amb l’excusa de les eleccions, de fer la porra pertinent per especular sobre qui sortirà més ben parat de la cita i per fer llargues sobretaules, i on el Min aconsegueix un dels seus propòsits: que es parli del Majestic i del Drolma, i que se’n parli bé.
Com es pot observar a la foto, la llista és llarga, amb professionals com Ramon Rovira, Rafael Nadal, Màrius Carol, Jordi Joan, Jordi Mercader, Albert Montagut, Patrici Tixis o Arturo Sanagustín. De tota aquella època neix una gran amistat i complicitat que el Fermí, quan inaugura el seu restaurant del carrer Balmes, sap preservar amb sessions una mica més íntimes al reservat Les Corts. A més, en una d’aquelles trobades, quan dirigia l’Agència Catalana de Notícies (ACN), vam estrenar el nostre servei d’alertes mòbils i, prèvia concertació amb un dels meus subdirectors, a una hora concreta, van començar a sonar tots els mòbils dels presents, davant la seva perplexitat, per comunicar una notícia d’última hora. La majoria de mitjans es van anar abonant al servei de l’ACN a partir d’aquell moment. Vetllades per recordar, i de quina manera!
Compromès amb una Catalunya independent, el Fermí ha estat un comunicador brillant i un devorador de llibres, com ningú, una de les passions que ha combinat amb el futbol –jugant uns anys al Llinars, a Les Franqueses o al Gramics– i el Barça, el cinema –havíem arribat a anar a veure tres pel·lis el mateix dia– o els viatges. I, per descomptat, la gastronomia, amb tot el llegat professional que ens deixa.
Ara, per colles, la més gran i la més important de totes ha estat la que ha format amb la Mercè –recordo la seva excitació d’aquell dia del 1992 quan em va trucar per dir-me que havia conegut una xiqueta del Vendrell, instant en el qual vaig saber que el nostre Marcello Mastroianni havia trobat per fi la nineta dels seus ulls– i la Carla, la preciosa filla de tots dos, que entre altres moltes coses ha heretat la discreció de sa mare i tota la simpatia del progenitor.
Min, quim privilegi haver-te conegut i haver compartit tantes coses. Sempre seràs amb nosaltres, però com et trobarem a faltar, noi…