Hem cantat i cridat mirant cap a les finestres de la presó de Lledoners i brandat les estelades amb força

Dijous, 16 d’agost de 2018 Matí És de nit. Una garlanda de llums blancs il·lumina el pati d’una casa de carrer sota la presència majestuosa d’una magnòlia. Hi ha tot de taules parades. I una música sublim us bronja en la fosca on tan sols s’insinua una unglada blanca. Aquest ambient tan especial és el que vàreu poder viure els que vau tenir el privilegi d’assistir al quart tastasons de Ca l’Indiano de Vilamajor. Un maridatge de vins a càrrec de l’enòleg Robert Veyga i un concert de jazz amb la veu de Celeste Alias acompanyada al contrabaix per Dick Them, a la bateria per Ramon Díaz i a la guitarra pel nostre amic Joan Sanmartí. Una vetllada màgica que va ser possible gràcies a l’organització de la Penya Barcelonista i la gentilesa de la família Bertran Font, que ens van obrir les portes d’aquest espai. M’agradaria demanar als Perseids –o a aquells que em llegeixin i ho puguin fer possible– que s’organitzi un cicle musical en aquest pati tan acollidor, encara que sigui una vegada al mes. Seria extraordinari. Com també ho seria que es pogués repetir la visita guiada a Ca l’Indiano que ens va fer el Rafel Bertran, que s’ha dedicat a conservar tot d’antiguitats que recullen la història del poble. Divendres, 17 d’agost de 2018 Matí Hi ha poques coses que em relaxin tant com ballar. He ballat en els moments més alegres i més tristos de la meva vida, deixant-me portar per una música a tota intensitat i abandonant el meu cos a les ones sonores perquè em consolin. Algunes vegades, fins al punt del remordiment. Aquest matí m’he llevat tard, com feia segles que no ho feia, bastant cruixida, però contenta. I agraïda al poder catàrtic del ball. Nit Hem anat fins a la presó de Lledoners. Avui fa un any de l’atemptat de Barcelona, un any que el govern català i les seus cossos de seguretat van demostrar que estàvem preparats per actuar com un país de primer nivell i això, el govern espanyol no ens ho perdona. I principalment no li perdona al que era llavors la màxima autoritat dels Mossos, el major Josep Lluís Trapero, i a Quim Forn, que era el conseller d’Interior. Tot i la pena que sento per les víctimes dels atemptats i pels seus familiars i amics, avui no he anat a Barcelona com ho vaig fer l’any passat. No vull formar part d’una cerimònia que no em representa, una farsa hipòcrita on molts només aniran a fer-se la foto. És festa major, plovia. Hem estat tres hores de camí per fer un trajecte d’una hora. Hem trobat llargues caravanes i dos accidents. Hem hagut de caminar més de tres quilòmetres amb unes bones fanguetes. I hem arribat acabada la cerimònia. Però malgrat tot això, molts, com nosaltres, hi hem volgut ser. N’eren milers, hi havia cotxes i gent per tot arreu. Tots amb una determinació absoluta i un civisme espectacular –com sempre–. Hem cantat i cridat mirant cap a les finestres de la presó i brandat les estelades amb força. Ens hem emocionat, com mai, veient que d’alguna finestra onejava un drap groc com a resposta. Era el vostre “som aquí”. No sé si us han arribat els nostres càntics i les nostres proclames. Segur que avui ha tornat a ser un dia molt emotiu per a vosaltres i molt dur. Però estic segura que, d’alguna manera, ens heu sentit a prop. Nosaltres, de fosc, amb la pell de gallina i els ulls humits, hem anat marxant cap a casa i us hem deixat allà. Com n’és, de cruel, aquesta injustícia. Diumenge, 18 d’agost de 2018 Tarda He llegit La noia del tren, de Paula Hawkins. Malgrat que hagi batut records de vendes, és una obra molt qüestionada. Crítics de renom diuen que és una novel·la d’una qualitat literària discutible i la qualifiquen de bestseller. Però, campanya de màrqueting a part, no se li pot discutir que és una novel·la que enganxa el lector. Aquest thriller psicològic ens presenta els fets a partir de la figura del voyeur –una noia que fa sempre el mateix trajecte de tren–, una picada d’ullet a La finestra indiscreta d’Alfred Hitchcock. Tots som voyeurs, en certa mesura, de la vida dels altres i, possiblement, aquest és un dels secrets que fa que ens hi sentim identificats. De tant en tant, necessitem un llibre que sigui això, “un entreteniment” sense més, i aquesta virtut no se li pot pas negar. És una lectura ràpida que us arrossegarà com un remolí. Tots sabem que alimentar-se a base de pizza no és una dieta equilibrada, però la majoria sucumbim davant d’aquest plat quan no tenim ganes de cuinar.