“Un equip, sí. Fortes en defensa i creatives i ràpides en atac.”

En temps del confinament, els companys de VOTV em van convidar a participar a Des de casa, una sèrie de clips en els quals diferents persones explicaven com l’estaven vivint. Jo em vaig imaginar que estàvem dins d’una pel·lícula dirigida per Ken Loach i amb una infermera de protagonista. Només sabíem que estava casada amb un transportista i que tenien una filla petita perquè m’interessava més exposar el neguit amb el qual ella vivia aquells llargs dies, així com la por del contagi propi o de la seva família. Destacava també les precàries condicions de treball i, sobretot, l’experiència de la mort d’alguns pacients tenyida d’una insuportable solitud. Si ara hagués d’escriure el guió, hauria de començar a definir una mica més aquest personatge. Li direm Anna, i encara continua treballant al mateix hospital. Ha vist que malgrat moltes promeses, la seva situació laboral no ha millorat gens i, més d’una nit, la por d’un segon rebrot no la deixa dormir. Posem que havia estat jugadora del BM Granollers. Tot i que tenia moltes dificultats per combinar feina i entrenaments, va ser una greu lesió el que va provocar que deixés la seva pràctica. Afegirem –encara que se’m vegi el llautó– que la seva altra gran passió és el cinema i que acostumava a anar a les sessions del Cinema Edison gairebé cada setmana. L’Anna no es perdia cap partit del KH7 BM Granollers, i recorda amb emoció el darrer que va veure. Les noies es jugaven el passi a les semifinals de la Challenge Cup europea. Havien de remuntar un gol. Ho van fer i de quina manera! Mai no havia gaudit tant presenciant un partit. El que hauria donat per ser a baix, a la pista, amb elles! Malgrat l’eufòria d’aquell dia, ella era conscient que la crisi sanitària esclataria ben aviat. Ho havia viscut de primera mà a l’hospital i no es va sorprendre quan, pocs dies després, es va decretar l’estat d’alarma a tot el país. Van ser les setmanes més estranyes de totes les nostres vides, cada un al seu nivell, però era el personal sanitari qui més ho patia. Ella deia que agraïa molt el suport que la gent els hi feia, que s’emocionava quan sentia els seus aplaudiments des els balcons, però que necessitaven més recursos. Al llarg d’aquest temps, es va aturar gairebé tot. Molts negocis i moltes persones es van veure abocades a situacions extremadament difícils. La cultura no era menys: actors, músics, tècnics es van trobar sense feina i alguns cinemes i teatres van haver de tancar les seves portes. L’esport també ho va patir, i vam viure que les noies que s’havien classificat per a les semifinals de la Challenge Cup veien com la Federació Internacional d’Handbol suspenia la competició i tallava de soca-rel les seves aspiracions. Afortunadament, el club va sol·licitar participar en la propera competició, i han estat convidades a fer-ho. Fase rere fase anàvem ampliant l’abast de les nostres activitats, i jo era un d’aquells que es pensava que tot canviaria, que l’endemà d’aquesta experiència seríem més solidaris i empàtics amb la gent. Però he de reconèixer que em vaig equivocar. Globalment no ha estat així i ara estem en uns moments d’una gran confusió. UNA SITUACIÓ DESESPERANT L’Anna es desespera davant d’aquesta situació. “No entenc què pensen tota aquesta gent que no respecta res. Com es pot ser tan egoista i ignorant?”, confessa a una amiga seva. Troba una bona reflexió, que comparteix plenament, en un magnífic article, “L’individualisme, una altra pandèmia”, que la Marina Subirats va publicar al diari Ara i que parla de la falta de confiança que la gent té en els governants, que certament estan entestats en interessos partidistes i que no s’han adonat que som en uns altres temps i que cal canviar l’actitud i oblidar-se de gestos estèrils que no duen enlloc. Opina també del negacionisme: “Després de més de 30.000 persones mortes a Espanya, ¿es pot negar que els morts han existit? i ¿es tracta d’un fet opinable?” Aquest moviment suposa la desobediència militant de seguir les normes sanitàries obligatòries. Defensen que els seus drets individuals són reprimits i neguen, però, els drets i els valors col·lectius. Encertadament, Subirats assenyala l’error de creure que “el progrés consistia a poder fer el que ens doni la gana, ‘perquè hi tinc dret’, sense tenir present les conseqüències que això pot representar a les altres persones”. Estem, doncs, en una situació ben difícil i recordarem –jo, segur, i m’imagino que l’Anna, també– l’any 2020 com el pitjor de les nostres vides. Tot i així, no ens hem d’enfonsar i hem de treballar tots junts per treure’n alguna cosa positiva, i aprofitar al màxim els bons moments. Un d’aquests va ser tornar a veure un partit en directe. El darrer cap de setmana d’estiu, el KH7 BM Granollers va tornar a jugar davant del seu públic, correctament distanciat, això sí. Era un rival difícil, el Liberbank Gijón, però la victòria va ser clara: 31 a 23. Jo també hi vaig anar, i allà vaig coincidir amb l’Anna. Vam xerrar una estona i li vaig dir que volia fer aquest article. Es va quedar sorpresa, però en el fons li va fer gràcia. Vam parlar també d’handbol. Estàvem d’acord que l’equip està magnífic, que les noves incorporacions li han donat encara més solidesa i que aquest any podríem gaudir d’handbol de gran nivell. La perspectiva de lluitar per la Liga Guerreras Iberdrola i la Challenge Cup ens il·lusiona, però ens preocupa, això sí, que la Covid-19 posi fi un altre cop a aquests objectius. Llavors, li vaig parlar d’unes unes declaracions que l’entrenador de l’equip, en Robert Cuesta, havia fet a VOTV. Bàsicament deia que aquesta temporada seria molt important preparar-se mentalment per a molts possibles escenaris diferents; i que calia tenir clar fins on volien arribar i anar treballant per aconseguir-ho; i que, a partir d’aquí, a tot el que s’escapés de les seves mans no hi podrien fer res perquè el més important era la salut de totes. Vam coincidir que era una manera de pensar, que també la podríem aplicar a la vida en general i que si ens en volem sortir, d’aquesta crisi, només ho aconseguirem tenint clar allà on volem anar i que només ho podrem fer treballant com un equip. L’Anna va somriure’m, i va dir: “Un equip, sí. Fortes en defensa i creatives i ràpides en atac.” Al marxar li vaig dir a l’Anna, que l’Edison tornava a obrir les seves portes. “Vindràs?”

“Un equip, sí. Fortes en defensa i creatives i ràpides en atac.”

Com un equip