La logística, la planificació, els àpats, les reunions... tot es filtra al teu cervell i no t'abandona mai

Sents el copilot de Carlos Sainz cridant-te a l’orella quan et lleves cada dia, normalment amb més mal d’ossos que quan te’n vas anar al llit. Ves a saber si necessites un matalàs nou, un osteòpata o tornar a fer vacances, però ara no tens temps per pensar-hi. Ha començat el dia i el frenètic compte enrere cap a les 9 del matí. El temps va endavant i enrere, s’accelera i es desaccelera uns quants cops al dia, però mai no pots deixar de manxar l’acordió. La sonsònia no pararà, nyigo-nyigo fins a la nit, quan per fi et desmaies de nou al llit. En el tram final de les vacances –les escolars, no les teves– només somies a tornar a les rutines del curs, perquè un horari prefixat t’endreça la vida i t’allibera el pensament. Però aviat t’adones que la logística, la planificació, la puntualitat, tots els àpats que has de pensar i les reunions que has de fixar, tot això es filtra pels forats d’esponja del teu cervell i no t’abandona mai. Has de treballar més perquè tens feina endarrerida, però com el llamp que mata en Domènec a Canto jo i la muntanya balla de cop recordes que era urgent parlar amb la cangur. T’havies promès no tornar a l’estrès prepandèmic, gaudir més del dia a dia, fins i tot has agafat vacances per adaptar la petita a l’escola. Però arriba el sisè dia i li apareixeran tres monitors desconeguts a l’hora de dinar, al casalet i a extraescolars perquè ¡visca l’organització de l’escola pública! i tres hurres per la conciliació laboral. Per descomptat que tot s’ajunta i, quan més els necessites, falla la casa –algun lampista a la sala?– i falla el cotxe –au, porta’l al mecànic–, i aquí teniu el ronyó dret. Total, el propòsit que tenies de cuidar-te a tu mateixa l’has posposat per Any Nou, ja no vindrà d’aquí. AI, ELS FILLS Creus que ets una persona pacient i tranquil·la. Ho creus fins que tens fills. La maternitat et descobreix noves capacitats, encara que sigui per obligació, perquè no hi veus cap altra sortida. Així que et passes el dia repetint noms, repetint ordres. És possible que el cor t’hagi baixat a les 28 pulsacions per minut de l’Indurain. Ets una jedi de la calma, una samurai de la respiració. A vegades mires al voltant per veure si algú s’adona de la santa paciència que estàs tenint, perquè et mereixes una medalla, però ¿ningú ho està veient? Doncs si no miren, aprofites per clavar un crit. La bona notícia de tornar a treballar, a l’escola, a fer esport o aguantar la Renfe és que després tot ja ve pla i avall, les agulletes ja ni es noten. Tingues la fe de Luis Moya al Mundial de Ral·li del 98: aconseguiràs arrencar.

La logística, la planificació, els àpats, les reunions... tot es filtra al teu cervell i no t'abandona mai

Com va la tornada?