Complot informatiu
Engego la ràdio perquè necessito saber si la notícia que els teatres poden augmentar l’aforament del 50% al 70% d’ocupació es confirma. No només ho miro per un interès laboral, us ho confesso, és que m’he tornat addicta a cadascuna de les micronotícies que van apareixent i que van formant una constel·lació d’esperança que això de la Covid ja comença a passar.
El cas és que la ràdio, estimada ràdio, no només no em confirma aquesta notícia sinó que m’obsequia amb un seguit d’informacions que em deprimeixen sobremanera. Sento parlar els polítics espanyols i noto com l’energia s’exilia del meu cos, fugint d’aquesta inoperància tremenda, d’aquesta falsa modernitat i falsa esquerra, d’aquest abstenir-se d’una llei, la Trans, que havia de donar drets a un col·lectiu que rep per totes bandes perquè acumula tots els prejudicis possibles en els ulls dels que els miren i que gestiona miserablement les vides, sí, les vides, dels joves marroquins que han arribat nedant a les costes de Ceuta i que són només un exemple més d’unes polítiques migratòries europees que no respecten la vida, que no donen valor a l’única cosa que ens hauria de definir de veritat com a espècie: la humanitat.
També sento la desídia pel pacte de govern d’aquí i penso que els catalans vivim una mica a base del plaer negatiu: tenim un dòping brutal a l’autoflagelació i a l’autocrítica i no estem mai contents amb res. Si no pacten perquè no pacten i si pacten perquè pacten i si pacten que com pacten i… mireu, jo ja n’estic molt cansada.
També sento, no fos cas –i també em deprimeix–, que la onada forta de la pandèmia encara està per arribar i és la de la salut mental i, en especial, la que està afectant els joves. I, mira, me’n faig creus que no ho hàgim vist fins ara, això. I diria coses que no em correspon a mi de dir i que cremen. I ho resumiré amb un “quina vergonya, senyores i senyors, quina vergonya!”.
I tanco la ràdio perquè el complot informatiu avui està pensat perquè la meva constel·lació d’esperança s’esborri a poc a poc. I no em ve de gust, que jo vull arrapar-me a la idea que aviat estarem vacunats fins i tot els vells de 40 i que un amic es casa el 12 de juny i que, amb sort –qui ho sap–, aviat podrem omplir de nou tots els teatres. Engego la ràdio perquè necessito saber si la notícia que els teatres poden augmentar l’aforament del 50% al 70% d’ocupació es confirma. No només ho miro per un interès laboral, us ho confesso, és que m’he tornat addicta a cadascuna de les micronotícies que van apareixent i que van formant una constel·lació d’esperança que això de la Covid ja comença a passar.
El cas és que la ràdio, estimada ràdio, no només no em confirma aquesta notícia sinó que m’obsequia amb un seguit d’informacions que em deprimeixen sobremanera. Sento parlar els polítics espanyols i noto com l’energia s’exilia del meu cos, fugint d’aquesta inoperància tremenda, d’aquesta falsa modernitat i falsa esquerra, d’aquest abstenir-se d’una llei, la Trans, que havia de donar drets a un col·lectiu que rep per totes bandes perquè acumula tots els prejudicis possibles en els ulls dels que els miren i que gestiona miserablement les vides, sí, les vides, dels joves marroquins que han arribat nedant a les costes de Ceuta i que són només un exemple més d’unes polítiques migratòries europees que no respecten la vida, que no donen valor a l’única cosa que ens hauria de definir de veritat com a espècie: la humanitat.
També sento la desídia pel pacte de govern d’aquí i penso que els catalans vivim una mica a base del plaer negatiu: tenim un dòping brutal a l’autoflagelació i a l’autocrítica i no estem mai contents amb res. Si no pacten perquè no pacten i si pacten perquè pacten i si pacten que com pacten i… mireu, jo ja n’estic molt cansada.
També sento, no fos cas –i també em deprimeix–, que la onada forta de la pandèmia encara està per arribar i és la de la salut mental i, en especial, la que està afectant els joves. I, mira, me’n faig creus que no ho hàgim vist fins ara, això. I diria coses que no em correspon a mi de dir i que cremen. I ho resumiré amb un “quina vergonya, senyores i senyors, quina vergonya!”.
I tanco la ràdio perquè el complot informatiu avui està pensat perquè la meva constel·lació d’esperança s’esborri a poc a poc. I no em ve de gust, que jo vull arrapar-me a la idea que aviat estarem vacunats fins i tot els vells de 40 i que un amic es casa el 12 de juny i que, amb sort –qui ho sap–, aviat podrem omplir de nou tots els teatres.