Els professors de llengua s’han inventat mil recursos per ajudar els aprenents a distingir la grafia de tres mots que en alguns dialectes sonen molt i molt semblants.

El Tribunal de Cuentas espanyol –de vegades tens la sensació que les disfresses de l’espanyolisme per agredir els seus enemics són com les d’en Mortadel·lo, que no s’acaben mai– ha portat a primer pla un dels duets que més maldecaps ha dut als estudiants de català al llarg de la història. O més ben dit un triplet, perquè aquí la partida es juga entre compte, comte i conte.

Els professors de llengua s’han inventat mil recursos per ajudar els aprenents a distingir la grafia de tres mots que en alguns dialectes sonen molt i molt semblants. Al central no són homòfons, però gairebé, mentre que per als valencians és més senzill perquè les pronúncies són més clares. I segur que cadascú activa el seu truc personal a l’hora d’evitar la confusió. Però la gràcia de la cosa és que n’hi ha dos que són nets de la mateixa àvia.

Es tracta del que avui ens ocupa, compte, i de conte, que aparentment no hi hauria de tenir res a veure perquè l’un va de números i l’altre de lletres. Però sí. Anem a pams. El verb comptar, la mare de la criatura, és l’anostrament del llatí computare, ‘calcular, comptar’, i d’aquí en provenen termes tan quotidians com comptable i incomptable, comptabilitat i comptabilitzar, i un parell de força més exòtics com són bescompte i bescomptar-se, sinònims, respectivament, de descompte i descomptar-se, que naturalment també formen part de la família (i aquí sembla ben bé que l’etimologia hi hagi posat un pessic de perfídia, transformant la D en B com si volgués evocar bescompte i augmentar encara una mica més la confusió). Per la seva banda, i alerta perquè ara ve la sorpresa, el verb contar també prové de comptar, perquè ja en temps de la crònica del rei en Jaume el sentit que computare tenia d’enumerar coses va passar al “d’enumerar fets”, que si recordeu l’estil de les cròniques medievals, no us sorprendrà gens. En aquell temps, quan de novel·la ni se’n parlava i el concepte de literatura no podia ser més diferent del d’avui, les narracions on s’explicaven les proeses dels cavallers eren poca cosa més que simples llistes de fets d’armes (molt detallades, això sí) que tenien com a intenció primordial enaltir la figura del cavaller en qüestió, amb el doble objectiu de pujar la moral de la plebs i alhora de mantenir-ne el sotmetiment, car darrere de tanta heroïcitat i tants caps de sarraïns tallats no hi podia haver ningú més sinó déu nostro senyor, origen i final de tota la moral i la política de l’època.

La setmana entrant ho rematem (si és que no ens ha rematat a nosaltres abans el Tribunal dels trons).