La gràcia de la tríada més confusionària de la llengua catalana, compte/comte/conte és que el primer i l’últim són cosins germans.

Dèiem la setmana passada que la gràcia de la tríada més confusionària de la llengua catalana, compte/comte/conte és que el primer i l’últim són cosins germans. És el del mig el que va per lliure.

El verb contar, que baixa de comptar i que és pare de conte, també ha fruitat mots com contalla i contarella, avui malauradament molt restringits, així com contista, és a dir, autor de contes. Molt més moderna és l’aparició de contacontes, un calc lamentable que no hauria d’haver substituït mai rondallaire. Finalment, crida l’atenció la pervivència al diccionari encara avui de recontar, un verb medieval que actualment ha perdut l’ús completament. Com a significat, té exactament el mateix que sos cosins italià (raccontare) i francès (racconter), és a dir, narrar. Com contar, vaja.

La família de comptar es completa amb dues branquetes més. La primera és una de què no gaudeixen tots les cases: la dels compostos, que a mi em resulta molt simpàtica perquè sovint fa combinacions quasi impossibles. No és el cas, tanmateix, dels cinc que el diccionari registra formats a partir del verb que ens ocupa: comptafils, comptapasses, compta-revolucions, comptagotes i comptaquilòmetres, tots força corrents llevat del primer. Ara bé, estic segur que, malgrat no ser al diccionari, en àmbits especialitzats en deuen córrer uns quants més, perquè es tracta d’un verb que s’hi presta molt.

I finalment l’altra branca és la constituïda pels termes que mantenen intacta l’arrel llatina de la família: computare. Des del verb computar als substantius còmputs i computació i l’adjectiu computable. A més del peculiar computista, amb el seu significat específic de “persona que treballa en el còmput i en la confecció del calendari eclesiàstic”, un ofici o dedicació que fins ara un servidor desconeixia completament. Però el meu preferit és l’adjectiu computacional, i no per cap altra raó que per la mera admiració envers certs col·legues meus: els lingüistes computacionals, una subespècie molt temuda entre els de la llengua perquè són més matemàtics que altra cosa. Reben aquest nom perquè la seva principal eina de treball és l’ordinador, abans anomenat precisament computadora. Us en recordeu? És aquell substantiu que ara ens fa somriure quan el sentim en una pel·lícula sud-americana, però que va estar a punt de designar aquests aparells que ara ens són mitja vida. Cosa que, sigui dit de passada, no hauria tingut pas cap mal, igual que si de la rentaplats en diguéssim escuradora o de l’assecador de cabells eixugador. Estem massa acomplexats.