Rafael Sala, guitarrista (1955-2020)

Rafel Sala Ollé (Granollers, 1955) va morir el passat 27 de setembre a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida a 65 anys a conseqüència de les lesions irreversibles que li va causar un accident vascular. La notícia de la seva mort va causar una gran commoció, ja que havia estat director de l’escola de música Josep Aymerich de la Garriga i de l’escola de Rialp (Pallars Sobirà), així com professor de l’escola Joan Valls de Caldes. Aquesta tasca la va realitzar del 1982 al 2018, l’any en què es va retirar. També va dirigir les orquestres de les escoles de música de Caldes i la Garriga, i les corals Guisla, La Lira, Els Gorchs, Quart Creixent... Concertista apassionat, no ha pogut gaudir de la jubilació que tant esperava, però és evident que la seva tasca ha deixat petjada. Per no repetir informació d’ell ja publicada [vegeu EL 9 NOU del 28 de setembre], em referiré només als aspectes poc coneguts de la seva biografia. Al llarg de la seva vida, Sala va demostrar l’admiració que sentia pels mestres que li van ensenyar música, com ara Josep Maria Ruera. Tot i que segur que n’hi ha hagut més casos, em referiré a dos esdeveniments organitzats per ell amb l’únic objectiu d’homenatjar al que entenia que havia estat el seu gran mentor. El primer, a Caldes de Montbui, quan va disposar un concert especial per recordar el llegat musical de Ruera. El segon va tenir lloc el 30 de desembre del 2000, Rafel Sala i Marta Estruch van tenir la pensada de reunir les excantaires de l’Orfeó Femení que Ruera havia fundat i dirigit els anys 50 del segle passat al Centre Cultural, en una vetllada organitzada pels veterans dels Pastorets. En una nit plena d’una gran càrrega emocional, les noies de l’Orfeó van cantar sota la seva direcció les cançons A la Verge i La nostra dansa. Les cròniques del concert destaquen que “les noies van cantar amb la mateixa passió i entusiasme que ho feien quan tenien 20 anys”. Tot i que no hi va intervenir directament, recordo també l’alegria que li va proporcionar veure que les Joventuts Musicals van incloure un concert dedicat a Ruera al Vè Festival de Música de la Vila de Rialp del 2005, gràcies a la col·laboració de Claudi Arimany amb el director del certamen, Josep Sabarich. Uns anys abans, el flautista granollerí, que sempre que pot escombra musicalment cap a casa, havia animat Rafel Sala a presentar-se a les oposicions de la plaça de director de l’escola de música de Rialp. Guanyades les oposicions i amb segona residència al Pirineu, el guitarrista granollerí va dirigir aquest centre durant un temps. Tots dos músics, Arimany i Sala, havien estat alumnes de Ruera. Habitual del festival de la Vila de Rialp, Claudi Arimany va tocar el 15 d’agost amb l’Orquestra de Cambra Txecoslovaca de Praga, amb Jan Mracek (director artístic i violí solista), Josep Palou (flauta) i Pedro R. Larrañaga (clavicèmbal). Dos dies després va arribar el gran moment d’Empúries, el poema simfònic que va compondre Ruera. Com és costum en aquests casos, el nombrós clan Ruera va organitzar una caravana familiar i es va plantar al Pallars orgullosa d’assistir a un concert que estava dedicat al seu estimat pare, avi, besavi... Contents, sí, però també amb alguns interrogants: per què havien inclòs Empúries al programa? Com és que s’atrevien a interpretar una tan difícil obra simfònica els músics de l’Orquestra Simfònica d’Estat de Lituània? Al voltant de la 1 de la nit, un cop acabat el concert, van obtenir respostes. Dirigits per Gintaras Rinckevicius, els músics lituans van oferir, amb la Cobla Sant Jordi, un concert memorable. Van ser felicitats tots ells per la família Ruera, igual que van fer-ho l’alcalde, Josep Mayoral, i els llavors regidors de Cultura, Francesc Sala, i d’Ensenyament, Pietat Sanjuán, que també hi eren. En una nit emocionant, recordo que, collats pel poc temps, els músics van picar una mica en el refrigeri, van endreçar-ho tot, van guardar els instruments i van pujar a l’autobús que els esperava per continuar viatge fins a Llívia, França... Quan li vaig demanar a Rafel Sala si sabia com havia estat tot plegat em va dir: “Només en Claudi és capaç de fer aquestes coses.” Rafael Sala estava casat amb Immaculada Gelpí, amb qui tenia un fill, Jaume. La pandèmia, que tantes coses s’ha endut, ens ha deixat també sense el concert que el guitarrista havia de fer al Casino de Granollers Club de Ritme dins els actes commemoratius dels 140 anys de l’entitat.

Rafael Sala, guitarrista (1955-2020)

Concertista i pedagog