Els mitjans poden contribuir a evitar que el català esdevingui un aiguabarreig a cavall de l'anglès i el castellà

El model descurat de català fa que les paraules de tota la vida se'n vagin fent malbé / imatge: IA (SORA, ChatGPT) ‘Conclave’. Heus aquí la paraula. Després d’haver-ne sentit versions diverses en boca de periodistes de tota mena, “cónclave”, “cònclave” i, fins i tot, “conclau”, “cónclau” i “cònclau”, finalment, tothom s’ha familiaritzat amb l’únic terme que és normatiu, que és “conclave”, articulat, en dialecte central, amb la o i la e neutralitzades i accent tònic a la segona síl·laba. Hi ha qui pot creure que és un miracle que avui tothom trobi normal la pronúncia correcta d’una paraula que se solia dir directament en castellà, amb la síl·laba tònica desplaçada a la o i un vocalisme esclau de la llengua del costat. De miracle, malgrat que es tracti d’un mot amb ressonàncies celestials, no n’hi ha hagut cap. Només ha calgut que els periodistes que treballen en català, que han anat repetint el vocable 10 o 20 vegades cada dia, s’hagin posat d’acord –aquest és el veritable miracle– a dir-lo com Déu mana (permeteu-me l’expressió un pèl redundant amb el tema). Per això, l’audiència ha arribat a assumir de manera natural la pronúncia normativa, fins al punt que avui ja no estranya a ningú, malgrat que els primers dies en què el mot començava a sonar per la ràdio i la televisió, efectivament, es devia fer estrany a moltes persones pronunciat com cal. Bé, doncs ha bastat tan sols una mínima insistència perquè la forma normativa hagi entrat a formar part de la normalitat en unes quantes setmanes. No podem ignorar que el fenomen ha estat possible gràcies al fet certament rellevant que la pronúncia del mot no estava gaire viciada perquè la paraula no forma part del llenguatge quotidià de la majoria dels parlants i això, sens dubte, ha facilitat l’acceptació de la pronúncia que han acabat oferint els mitjans de manera gairebé unànime. Soc conscient que, amb barbarismes més arrelats a la parla diària, la resistència hauria estat més ferma. Però el que ens mostra aquest fet és l’extraordinari poder que tenen els mitjans –i, per extensió, tots els qui tenen la possibilitat d’adreçar-se a grups de persones– de preservar les nostres paraules simplement divulgant-les. I de contribuir, així, de manera eficient a evitar que la nostra llengua esdevingui un intolerable aiguabarreig a cavall de l’anglès i el castellà. Sovint, fem servir paraules alienes com a producte d’una moda. Paraules estrangeres que es mengen les nostres sense haver-n’hi cap necessitat. Si tot professional de la llengua en prengués consciència i deixés de dir start-up i mountain bike i, en comptes d’això, procurés dir sempre ‘empresa emergent’ i ‘bicicleta de muntanya’ i no digués mai més brunch, sinó esmorzar-dinar, que és el que s’ha dit sempre, no trigaríem gaire a recuperar les nostres paraules i netejar la llengua de molts barbarismes innecessaris, que l’embruten i l’empobreixen cada dia una mica més. I no parlo tan sols de paraules angleses, que integrem amb calçador dins un discurs en català. També n’hi ha moltes de castellanes que fem servir ben innecessàriament. Els arbres no en tenen, de copa. Tenen capçada. Pel mar, hi naveguen vaixells. No pas barcos. Per què hem de limitar les parts del dia al matí, la tarda i la nit quan en català tenim un ‘vespre’, que és un mot preciós i utilíssim? Tant que, en castellà, han trobat que valia la pena inventar-se el tarde-noche. I, en canvi, com ens costa abandonar el forçat: ‘Aquesta nit sopem fora’ i abraçar el més àgil: ‘Aquest vespre sopem fora’! I els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental en aquest procés. Han de deixar de difondre totes aquestes expressions alienes i tantes altres que es diuen, perquè fent-les servir contribueixen al manteniment d’un català viciat i poc nostre i, alhora, faciliten la progressiva desaparició de les paraules catalanes corresponents. Si potser penseu, amic lector, que ja és impossible recuperar les nostres paraules, heu de saber –o recordar si teniu una certa edat– que cap als anys 80 del segle passat, en un moment en què la recuperació del català va ser molt celebrada per part de la població, va ser possible revifar nombroses expressions que eren ben freqüents en aquella època. Els lectors més grans deuen recordar, sens dubte, els mots que segueixen a continuació, des quals em permetré alterar l’ortografia per posar de manifest la pronúncia que hi donàvem, en el nostre català central, en aquells temps. Dèiem llaveru, bumbilla, camarer, busson, assera, desdeluegu, sellu, bucadillu, sinembargu, sinvergüensa, etc., en comptes de les normatives ‘clauer’, ‘bombeta’, ‘cambrer’, ‘bústia’, ‘vorera’, ‘realment/sens dubte’, ‘segell’, ‘entrepà’, ‘tanmateix’, ‘pocavergonya’, etc. que utilitzem avui sense que ens sembli que parlem un català encarcarat. Cal recordar, però, que, a l’època, si entraves en un bar demanant un entrepà o en un estanc demanant un segell, els qui et sentien et miraven de dalt a baix pensant que eres un setciències i que només volies fer-te notar. Però, com que els mitjans de l’època s’hi van posar de debò, vam aconseguir escombrar totes aquestes expressions de la parla popular i les vam substituir per les nostres de sempre. Un procés que ens ha dut a la situació actual, en què si qualsevol d’aquests joves que avui parlen aquest català tan híbrid ens sentís dir la paraula llaveru o qualsevol de les de la llista anterior, es faria un veritable fart de riure i no entendria per què usem aquella forma, que li resultaria estranyíssima i segurament ridícula. I, en canvi, que normal que ens semblava temps era temps...! Per què no hem de poder tornar-ho a fer? Només ens cal la voluntat. Una voluntat que avui, probablement, és molt més feble, però. Per això, des d’aquí, vull fer una crida a tots aquells professionals de la llengua que tenen la possibilitat de servir de model a la població catalanoparlant: periodistes, docents, entrenadors d’esport juvenil, monitors de lleure, dinamitzadors, presentadors d’espectacles diversos, actors, cantants, futbolistes, polítics, traductors, sobretot si són de doblatge, que és terreny oral... Tots ells tenen a les mans la possibilitat de fer un immillorable servei a la nostra llengua, que és oferir un model tan genuí com sigui possible tornant al català allò que és del català i escombrant la munió d’anglicismes i castellanismes que, cada cop més, embruten i empobreixen la nostra llengua. El model absolutament descurat que avui és en boca de tothom, lliurat completament a l’anglès i al castellà, fa que les nostres paraules, les de tota la vida, a còpia de no fer-les servir, se’ns vagin fent malbé, omplint-se de pols a les pàgines dels vells diccionaris, que ja ningú consulta. Fins que se’ns hagin fet tan malbé que ja no es puguin reparar. Ben bé com ha passat, posem per cas, amb ‘àdhuc, ‘quelcom’, ‘llur’ i tantes altres, que hem llençat ben innecessàriament a les escombraries, cosa que ens ha dut a haver de substituir-les respectivament per ‘fins i tot’ o ‘inclús’ (l’última, d’origen castellà, però darrerament acceptada per l’IEC); ‘alguna cosa’ (ara necessitem dues paraules per dir el que abans dèiem amb una de sola i ‘seu/seva’ (que, per molt que vulguis, no té un significat tan precís com ‘llur’). Una veritable llàstima! Oi...? Au, doncs, som-hi! Des d’avui mateix!

Els mitjans poden contribuir a evitar que el català esdevingui un aiguabarreig a cavall de l'anglès i el castellà

‘Conclave’ i altres detalls