A l'escola tot són protocols, informes, proves... perquè està sotmesa a una societat desconfiada

A l'escola és bàsic no deixar-se contaminar per la malfiança / foto: Christian Schnettelker La confiança és el nucli de tota bona relació humana, també de la relació educativa. En educació ha d’haver-hi confiança, n’és la columna vertebral i un valor fundador de l’ètica de la responsabilitat. La confiança és la carregadora d’energia que permet a cadascú aprendre a ser qui vol ser. Per a la confiança no hi ha codi deontològic perquè és sempre una aposta, un risc, ja que confiar és fiar-se del comportament futur d’algú altre. Per això parlem de fer-se o de donar-se confiança, perquè, d’entrada, la confiança és cega: hom es fia d’algú altre sense saber si és digne de la seva confiança. Per exemple, els pares confien en l’escola perquè és allà on posen en guarda el que més estimen, fills i filles i l’escola s’ha de guanyar aquesta confiança. La confiança és una energia neta que posa la mirada en l’altre abans que en un mateix i és energia circular perquè va de mestre a deixeble i de deixeble a mestre sense fi. La confiança és el que fa que les diverses relacions humanes posseeixin saba amorosa i no tinguin data de caducitat efímera. Sembla que malfiar-se és posseir esperit crític i que comportar-se d’acord amb el “piensa mal y acertaràs” és millor que fiar-se de les persones. Però resulta que no és ben bé així, perquè la confiança és un bumerang, va i, normalment, retorna. No es tracta d’anar amb el lliri a la mà, es pot mantenir una actitud d’investigador conscient. Posseir esperit crític vol dir saber llegir entre línies, descobrir allò que resta amagat a l’ull poc avesat a mirar, sospesar l’estructura dels raonaments, usar mètodes d’anàlisi científic, etc. Però res del que es pugui dir del pensament crític esborra la necessitat de confiança. A l’escola tot són protocols, informes, exàmens, cronogrames, proves... perquè està sotmesa a una societat desconfiada que s’entesta a dotar-se de garanties, vigilància i control. Però no podem oblidar que fer confiança en les possibilitats de desenvolupament de cada infant li dona ales per poder créixer. A casa i a l’escola el clima educatiu ha de ser d’afecte i confiança per no perdre l’essencial de l’educació i això serveix també per les relacions escola-família. Per això i malgrat els inputs que ens arriben d’una vida pública estripada, és bàsic no deixar-se contaminar per la malfiança que la impregna. Seguint l’estela de la confiança, confiem que el futur govern serà capaç de fer de l’educació el cor de l’acció política.

A l'escola tot són protocols, informes, proves... perquè està sotmesa a una societat desconfiada

Confiança