Venen dies durs. El pitjor encara ha d’arribar: diuen

Por. O angoixa, per ser mes precís. O una sensació que no sé descriure. El diumenge 15 de març, primer cap de setmana de confinament, agafava un tren de Rodalies a Cardedeu. Destí, Madrid. L’estació sense una ànima. Els vagons buits. L’estació de Sants, inquietant. A l’AVE, seients separats i silenci. Molt silenci. Vaig arribar a mitjanit. Plovia. Ningú al carrer, cap cotxe, un paisatge dantesc. Per sort hi havia taxis. Durant el trajecte vaig estar callat, ni un mot. Res. Tenia por. Continuo tenint por. Soc a Madrid des del dia 15. Una setmana dura. Difícil. Els carrers de la ciutat configuren una imatge irreal. Tot és estrany. Toca treballar. Explicar què està passant. Però no soc gaire valent i aquests dies, quan surto de la feina, se m’humitegen els ulls. Quan camino sento només les meves passes. Ciutat desolada. Des d’aquí penso en els d’allà. Sobretot en els pares. Els truco moltes vegades: “Esteu bé?” “Si, tranquil, estem bé”, em diuen. És un conversa recurrent. Tres, quatre, cinc vegades al dia. Pateixo. Al mes de gener van ingressar al pare. Tots dos tenen un salut fràgil. Són habituals a l’Hospital General de Granollers. Escenari conegut. Fa temps que aplaudeixo –en un balco imaginari– metges, infermeres, auxiliars. Fa mesos que he sabut i he comprovat la seva professionalitat, la seva humanitat, la seva tendresa. Personal sanitari que ha fet una feina excel·lent els darrers anys amb retallades de sou i d’inversions. Ara ens n’adonem, que la sanitat és una prioritat? Que calen més diners? Que metges i infermeres han d’estar ben pagats? Potser un pèl tard. On són els que defensaven la privatització d’hospitals i serveis sanitaris? Quanta hipocresia. Us escric des d’una petita habitació d’aquest Madrid silenciós. Des de la finestra veig el pirulí de TVE. És on treballo. Els caps de setmana, confinat. Compartia pis amb un company, però amb una patologia de risc vaig haver de buscar a corre-cuita una nova llar. Hotels tancats, apartaments turístics també. Ansietat. Ara més tranquil. Venen dies durs. El pitjor encara ha d’arribar: diuen. Fins després de Setmana Santa continuarem en estat d’alarma. Els testimonis són colpidors, d’una tristesa extrema. I explicar-ho et trenca el cor. Fer cada dia la foto d’aquesta estranya quotidianitat no és gens fàcil. Fem el que podem. Com els periodistes d’aquest periòdic que us intenten acompanyar i mantenir-vos informats. Més que un article, aquestes ratlles són una teràpia en un moment d’incerteses i d’orfeneses. Cuideu-vos. No sortiu de casa. Us ho dic des Madrid, una ciutat de cels infinits i colors blavosos. Aquesta és una crònica amb poques dades i moltes impressions personals. Íntimes, diria. Us vull a tots bé. I a vosaltres pares: us estimo. Aviat pujaré al tren de tornada.

Venen dies durs. El pitjor encara ha d’arribar: diuen

Confinat a Madrid