Fortunes a propòsit de conquestes

Fent una estrompassada, un salt enrere en el temps, que parlem del 1169 quan no existia un altre cens que no fos els dels fogatges, trobem un antic document mitjançant el qual Ramon de Villar i la seva família estableixen la venda dels masos de Geralda a favor de Berenguer de Gualdes. Tres masos situats a la parròquia de Sant Feliu de Codines. Vint-i-set anys després, un altre membre de l’estirp dels Villar, en Bernard, signa una carta esponsalícia a favor de la seva esposa Guillermina, on hi fa constar com a dot: “La casa del Villar i tots els seus termes i tot quan conté des de la Pedra Comitis fins a la ribera del Faya (Sant Quirze de Safaja).” Sense por d’espifiar-la podem afirmar que els Villar van ser una de les primeres famílies a establir-se i conquerir aquestes roques codines i ves a saber si els actuals residents seran les darreres generacions a habitar el mas si, tal com tenen pensat, lloguen l’estada a fi de convertir-la en casa rural. En aquesta masia, que és un edifici d’arquitectura gòtica i del renaixement, s’hi aixeca, adossada, una torre circular probablement del segle XIV, però que mai no va arribar a ser un castell. Això d’afirmar que va ser un castell és, doncs, una dada sorprenent, maquinada per qui sap qui i que ara circula per les xarxes. [caption id="attachment_185343" align="alignnone" width="399"] Amadalvarez[/caption] Molt propera a la masia de Villar s’hi troba l’ermita de la Mare de Déu del Villar, coneguda com la Mare de Déu de la Llet. Uns goigs del segle XVIII fan referència a l’il·lustre Ponç Villar, que va ser bisbe de Barcelona i que la va fer aixecar en honor a aquesta verge que seria la patrona de la localitat. A l’ermita hi acudien les mares seques per implorar-hi: “Les dones que llet no tenen / per sustentar sos infants / si devotes a vos venen / tenen sos pits abundants.” Però toca parlar de conquistadors, i sabem que durant la conquesta catalanoaragonesa de l’illa de Menorca, comandada pel mateix rei Alfons III d’Aragó, el 1286, el cavaller Pere de Villar, allistat a les files dels terços de Montcada que formaven un cos d’elit d’uns 500 nobles –els feudals de la època– va intervenir en aquesta campanya militar. Amb una setmana n’hi va haver prou per reduir, esclavitzar i treure de l’illa tots els àrabs almohades que la poblaven. Més tard va ser el propi rei que amb l’assessorament dels nobles catalans va fer repoblar d’empordanesos les antigues Balears. D’aquí ve que a Menorca se sali [fer servir els articles es/sa/ses], igual que es fa a molts indrets de la comarca de l’Alt Empordà. I els nobles de Villar no paraven, perquè Bernat de Villar, que va ser un dels governadors del rei Pere II el Gran, també l’hi havia fet costat a aquest en la conquesta de Sicília del 1282. ELS INDIANS Cristòfol Colom conqueria les Amèriques el 1492 i a partir d’aleshores el monopoli del comerç a les Índies va quedar en mans de Castella; no podem oblidar que Colom va ser ajudat pels Reis Catòlics. S’explica que no va ser fins al cap de molts anys, després del 1714, que per compensar –en part– la desfeta soferta pels catalans a la Guerra de Successió, es va aixecar aquell monopoli comercial i Catalunya, des de diversos ports de la seva costa, va obtenir via franca per establir en el nou continent tota mena de transaccions comercials. Van ser molts els emprenedors dotats d’un esperit aventurer els qui van anar a fer fortuna a les colònies americanes. Una expressió ben freqüent era que “allí lligaven els gossos amb llonganisses”. Molts van fer fortuna, instal·lant-hi plantacions i comerciant amb productes agrícoles com el sucre o el tabac. I també alguns d’altres –per què amagar-ho?– van exercir de negrers. Eren reaccionaris en política i tant sols procuraven protegir la bona marxa dels seus negocis a Ultramar. Un antic son cubà –convertit en havanera– reprodueix fidelment el comportament d’aquells nous conquistadors: “Desde el fondo de un barranco / canta un negro con afán: / ¡Ay! quien pudiera ser blanco / aunque fuera catalán.” En tornar a Catalunya vestien a la manera americana, amb el barret d’ala ampla i el fulard al coll, l’armilla amb botons daurats i l’americana i els pantalons blancs, de lli. Van invertir a la nostra terra els seus guanys i al primer terç del segle XX van fer-s’hi edificar imponents mansions d’estil colonial, on a l’entrada de l’habitatge no hi faltaven les palmeres. També, gràcies al mecenatge alguns d’ells, a les seves localitats d’origen hi van fer construir escoles i, en alguns casos, fins i tot van fer-hi arribar el tren. EL REGAL DE L’ONCLE AMERICÀ En Joan Segalés era un drapaire que a la seva joventut va ser un personatge molt viatjat, o almenys així ho feia saber a tothom. També li deien l’Americanu, perquè, després de la Guerra Civil, un amic seu li va deixar un vaixell: “Em va fer l’amo del barco, que es deia Dama del Río, i amb ell vaig anar per tot el món... com un conquistador.” Quina gràcia que em feia això que alhora fos drapaire i Americanu, i quan els de La Trinca van treure aquella famosa cançó: “Un dia dos drapaires / es van posar a parlar, / l’un és de Buenos Aires/ i l’altre és de secà. / Tenim un bon negoci, / ja diu l’americà: / allò que el món destrossi / ens ha de donar el pa.” Sempre, en escoltar-la, se’m mostrava la imatge del Joan, fabulista de mena i una bellíssima persona. Algun cop, el Joan referia la història d’un tal Bartomeu, que va anar a fer fortuna a les Amèriques més tardanament. Primer va treballar en una sucrera i, com que l’home era espavilat, al cap d’uns anys el van fer encarregat de l’empresa. S’havia procurat una bona posició social i per Nadal acostumava a enviar una panera, acompanyada d’una missiva, als seus nebots del poble: “Queridos sobrinos y demás familia, este año manejé bien los negocios y las cosas me fueron de perlas, por lo que adjunto a la presente este pernil de cornigaucho pampero...” Els anys passaven i les úniques notícies que rebia la família de l’oncle Bartomeu es limitaven a la nota que sempre acompanyava la cistella nadalenca. Hi va haver un any, però, que el lot va trigar a arribar més del compte, així que ja havia passat el dia de Nadal quan el carter va trucar a la porta. Duia un paquet certificat. Al voltant de la taula la família s’afanyà a desembolicar-lo i en sortí un pot, curiosament sense cap missiva que l’acompanyés. –Què deuen ser aquesta mena de pólvores?– va dir un dels nebots. –Això és sèmola. Que no te n’adones, encantat? I aquell dia van dinar amb aquella sèmola que si bé era fina, no tenia gaire gust, i per això hi van afegir força sal. Al cap d’uns dies, els nebots van rebre una carta de la vídua del Bartomeu: “Queridos sobrinos, espero que habrán recibido la urna con las cenizas de mi esposo para que descanse en su pueblo natal, como siempre fue su deseo. En estos momentos tan dolorosos, viste, es preciso que juntos nos encomendemos al Altísimo para el eterno reposo de su alma.”

Fortunes a propòsit de conquestes

Conquistadors