Més que d’influx cal parlar de confusió

Quan es diu –si més no, jo hi insisteixo molt– que els fenòmens de llengua no sempre responen a la lògica, és perquè efectivament l’anàlisi cartesiana del fet lingüístic sovint porta a carrerons sense sortida. Això pot prendre formes diverses, i una de les més boniques és el que anomenem influx: un mot que semànticament no té a veure amb un altre l’influeix (perquè els parlants funcionem així) i el modifica. Un exemple pot ser desfici interferint la pronúncia popular del llatí efficacia, que era (en temps antics) esficàcia: la D inicial s’hi va enganxar i així va néixer un dels mots valencians amb més personalitat: desficaci (disbarat, bestiesa, beneitura). UNA CONFUSIÓ El cas que avui ens ocupa és ben interessant, també. Més que d’influx cal parlar de confusió. Hi havia dos termes llatins, consilium, ‘deliberació, consulta, consell’, i concilium, ‘reunió, assemblea’, que en catalanitzar-se es van acabar confonent, perquè la pronúncia era pràcticament idèntica, i també perquè el primer havia incorporat el sentit de ‘reunió consultiva’. La suma de sentits de tots dos va produir un fet força insòlit: una família relativament nombrosa (trentena de derivats) en què la branca culta dobla la vulgar: concili, conciliar, reconciliar-se, irreconciliable i companyia (fills de concili) superen amb escreix els derivats directes de consell, entre els quals es troben els nostres protagonistes d’avui: consellers i conselleries. Tal vegada l’únic una mica curiós de la colla és aconsellador, que efectivament vol dir el que sembla, ‘persona que dona consells’ (el mateix significat que el conseller original, abans de ser elevat a rang de càrrec polític). També crida l’atenció el doblet de verbs sinònims desconsellar/desaconsellar. No és gens estrany que un dels dos hagi quedat en l’ostracisme. Tornant a la branca culta, dona mostra de la seva vitalitat la revifalla del verb conciliar, que de ‘posar d’acord per mitjans persuasius (dues persones o més) sobre un punt en litigi’ ha acabat especialitzant-se en el sentit de ‘fer compatible la dedicació professional amb la vida familiar’ (la definició és meva). Un verb transitiu esdevingut intransitiu, en un ús absolut del qual últimament en veiem força casos. En realitat, i ara us prego que em passeu la broma, aquest sentit ja el recollia la segona accepció, la que diu ‘posar d’acord, fer compatibles (coses que semblen contradictòries)’ però, alerta, amb l’afegitó ‘sense violència’. Si hi ha violència, no hi pot haver conciliació. I ho deixo aquí, que avui dia permetre’s segons quines frivolitats pot sortir molt car.

Més que d’influx cal parlar de confusió

Consellers