Cal redefinir el paper dels municipis a l’escola i que vagi més enllà del seu manteniment o de les subvencions

Durant els últims mesos hem seguit un dels episodis més penosos de persecució a l’escola catalana: la judicialització de nou professors de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca, una persecució acompanyada d’un linxament mediàtic sense precedents. Aquesta situació ha estat aprofitada per determinats líders de partits polítics per treure’n rèdit electoral, amb una mostra més de populisme i de manca del més mínim respecte i escrúpol cap a les persones i cap a l’escola catalana. Una de les coses que s’ha mostrat ben clara en tot aquest episodi ha estat el model d’escola que no els agrada: l’escola del debat, la que fa que els alumnes pensin, que aprenguin a interpretar la realitat; una escola connectada amb el món i amb el seu entorn. A aquesta escola –fent ús una vegada més de la perversió del llenguatge–, l’acusen d’“adoctrinadora”. Quina escola pretenen els que han portat a terme aquests atacs? L’escola allunyada de qualsevol sentit crític, del món i del seu entorn, on els alumnes es converteixin en els reproductors d’una manera de pensar ideada i orquestrada des dels poders polítics i econòmics i que criminalitzi qualsevol pensament que s’aparti d’aquest poder i –atenció!– aquesta escola no només és volguda per determinats partits i líders polítics del nostre país, sinó que està ben definida en les recomanacions del propi Banc Mundial quan parla sobre educació. Una escola volguda tant per les autocràcies del poder com per les dictadures polítiques. D’aquesta escola –i continuem amb la perversió del llenguatge–, en diuen “democràtica”. Afortunadament, però, els agents socials i la comunitat educativa estan responent davant de tanta injustícia i falsedat i han cridat a la mobilització, novament, de la gent al carrer els dies 3 i 10 de juny per, una vegada més, defensar l’escola catalana. És del tot necessari que defensem i denunciem, però el moment social i polític actual també ens demana que creem, que construïm com ha de ser aquesta societat, aquesta República que molts desitgem. Durant aquest curs, hem pogut assistir a la nostra comarca a jornades i taules de debat sobre el futur de la nostra escola. Unes, organitzades per Les Franqueses Imagina i altres, organitzades pel Casal del Mestre amb altres entitats com ara l’ANC, Òmnium, els Docents per la República, el CDR de Granollers, la Federació de Mares i Pares d’Alumnes (FAPAC) i el sindicat CGT. En primer lloc, vull destacar la importància que té a hores d’ara que des de la pròpia organització social es treballi i es presentin propostes de com volem que sigui el nostre país. A les diferents sessions que es van fer al Casal del Mestre, vàrem constatar que tenim uns bons precedents a l’hora de construir una escola per a la República: el sistema educatiu de la Segona República. Un referent excel·lent que ens ajuda a sentir-nos partícips de continuar un camí començat ara fa més de 70 anys. En el debat portat a terme per aquests col·lectius i entitats, es va reconèixer que estem en un moment polític extraordinari i que cal dibuixar una sèrie de camins a debatre per definir l’escola republicana que volem. Alguns d’aquests camins que es van definir per anar-los treballant –i que crec que en aquests moments poden ser interessants– són que el nou sistema educatiu republicà surti del debat des de baix, tenint en compte els diferents agents educatius (mestres, pares...). També cal crear un sistema educatiu públic des de l’escola bressol fins a la universitat en el qual tothom tingui la mateixa igualtat d’oportunitats d’accés. Cal lluitar també per fer desaparèixer d’una vegada la discriminació i la segregació, sobretot per motius de classe social i procedència que es donen entre les escoles d’un mateix municipi. Cal redefinir també el paper dels municipis a l’escola i que vagi més enllà del seu manteniment o de les subvencions. En aquest sentit, volem denunciar el sistema de màrqueting i de venda d’imatge que el sistema neoliberal està imposant als centres educatius i que està fent que aquests competeixin entre ells i que es presentin uns millors que els altres. Tanmateix, cal revisar les metodologies que es porten a terme a les escoles per adequar-les al moment actual, tot tenint en compte el procés evolutiu de les nenes i els nens. En aquest sentit, es considera cabdal implantar activitats que afavoreixin l’aprenentatge per a la democràcia en els centres, com ara les assemblees d’alumnes. O revisar els valors que s’hi fomenten i proposar-ne de nous, com per exemple l’ecofeminisme, les noves relacions amb la natura, les cures per a la vida, l’alteritat i la cooperació mútua. Finalment, és del tot necessari crear comunitat educativa en la qual tots els agents (pares, mestres, agents socials, administració) hi participin d’una manera activa i democràtica i afavorir espais per al debat, per a la reflexió i per fer propostes d’acció sobre el que està passant al nostre entorn. Pensem que la comunitat ha d’estar compromesa amb l’escola i aquesta, amb la comunitat. Aquests són alguns dels punts o camins que van sortir del debat i que, sobretot, entenen que una escola democràtica només es pot construir en una societat republicana.

Cal redefinir el paper dels municipis a l’escola i que vagi més enllà del seu manteniment o de les subvencions

Construïm l’escola per a la República