Pensem que la violència gratuïta als ulls d’un nen és una cicatriu que el pot marcar per sempre

Aquesta setmana ha sigut una setmana malauradament activa per als qui ens dediquem a l’acció social a la comarca. Fets com els que van ocórrer a Canovelles aquest cap de setmana passat van convertir les xarxes socials i el WhatsApp en un terratrèmol d’opinions i versions. No vinc a parlar de la meva opinió, ja que, com va dir aquest periòdic en la seva editorial de dilluns passat –i no havíem parlat la direcció i jo d’aquest tema, us ho puc assegurar– hem d’intentar buscar la cohesió social i no perdre la perspectiva de societat plural, diversa, respectuosa, integradora i integrada. De tot allò que em va arribar, quan gaudia del relax del cap de setmana en companyia de la meva parella, i amb l’objectivitat que et dona que puguis analitzar tot plegat quan ets fora de l’epicentre, vaig veure un fet que em va cridar l’atenció. Com qui t’estima et coneix, ella no va trigar gaire a comentar-me: “Segur que pateixes per l’imatge que estàs veient de nens i nenes que miren la baralla.” Com sempre, va fer diana –em coneix millor que jo mateix– i vaig assentir amb els ulls fixos al mòbil. Ens quedem amb les imatges d’infants a les guerres, que pateixen les armes que s’emporten als qui estimen, coneixen i els cuiden. Ens quedem amb les imatges de nens i nenes que han vist delictes de sang. I en parlem i sospitem que segur que quedaran marcats pel record d’aquestes imatges, que els costarà superar allò, que pot ser un trauma que arrossegaran... Però no cal anar tan lluny. Molts infants veuen que els adults s’entenen gràcies al conflicte; que, quan no es troben solucions, una sortida és la violència; que la por és un instrument de poder... Aquí, a casa nostra, hem vist aquestes imatges i no n’he trobat cap reflexió al respecte. I no pas dels governants –no és d’ells–, sinó de nosaltres mateixos, els ciutadans del carrer. Aquesta setmana, i concretament aquest divendres, em toca fer de moderador a una ponència del Fòrum d’Infància més important de Catalunya. I en sabeu el títol? “Construïm mirades. Reptes i estratègies amb infància.” Quina casualitat, oi? Construir mirades és mirar en positiu, és crear una societat integradora on tothom, sigui d’on sigui, tingui cabuda i respecte i integració, on tothom respecti els costums i les normes de la ciutat o del poble que l’acull. No cal amagar ni posar cotons de sucre a la vida dels infants. La societat i la vida és dura, i se’ls ha de preparar per al dia a dia i per a la realitat. Tot el que sigui disfressar la realitat fa un feble favor als nens i nenes... Però tampoc cal ensenyar-los com es traspassen els límits de la violència, no cal que vegin baralles, ganivetades... Igual que no cal que vegin a casa maltractaments ni crits ni altres històries encara més dures. A casa nostra procurem no posar cotons de sucre, la vida ja ens ha colpejat prou i ens hem aixecat sempre, grans i petits, amb dosis de realitat, però també de respecte i valors. Tenim clar que valors com la tolerància, el respecte, el rebuig a la violència física i verbal són inqüestionables. No s’ha d’amagar, no s’ha de mentir, però tampoc cal que estiguin a primera línia de batalla d’un conflicte que, potser, recordaran tota la vida. No deixaria mai que un dels peques de casa –als qui estimem més que la nostra vida– o qualsevol nen o nena del qual m’he fet càrrec laboralment sigui a primera línia veient això. Pensem que la violència gratuïta als ulls d’un nen és una cicatriu que el pot marcar per sempre i que pot alimentar –ni que sigui per quelcom tan senzill com la repetició de conductes– altres conflictes i maldecaps. La baralla ja ha passat i ni es pot obviar ni esborrar-la ara mateix. Però aprofitem-ho per aprendre, si us plau, com a societat, ja no del conflicte en si, sinó dels petits fets, com ara que molts infants seguissin en primera persona aquella baralla com una pel·lícula o una actuació. I que no es torni a produir, si us plau. No pas per nosaltres, els adults, sinó per ells, perquè no hagin de patir per un succés d’impacte com aquest. Confiem que no es repeteixin fets com els del cap de setmana ni a la meva estimada Canovelles –on fa anys que treballem de valent i que REIR considerem casa nostra i on ens sentim molt estimats– ni enlloc de la nostra comarca. I aprofito l’ocasió per fer una forta abraçada al seu alcalde, el meu amic Emilio, els regidors, regidores i tècnics municipals: sé que lluiteu pel benestar del vostre poble i per la vostra gent i puc afirmar que sou un exemple de compromís cap als vostres veïns i conciutadans. I sobretot: una forta abraçada a tots els nens, nenes i joves de Canovelles, del carrer Sèquia i dels voltants que ens fan gaudir, riure i ser feliços desenvolupant la nostra tasca, des de fa 10 anys fins ara. Vosaltres sou qui heu de construir amb la vostra mirada el vostre futur, aprenent del present i del passat.

Pensem que la violència gratuïta als ulls d’un nen és una cicatriu que el pot marcar per sempre

Construïm mirades?