Refineria
De menjar què hi ha? Patates de bossa. Pizzes en forma de panini i entrepans de llom amb formatge. I alguna cosa dolça? Canyes i croissants de xocolata. Crispetes. Galetes variades. Caramels de pal i altres llaminadures. I per beure? Cafès i begudes ensucrades. Aquesta és l’oferta de la cantina del nostre institut. Un menú ric en sucre i hidrats, altament calòric, addictiu i excitant. L’esmorzar de les alumnes durant els dos patis que divideixen la jornada lectiva. Les observo fent cues llarguíssimes cada matí davant la finestreta del bar mentre faig guàrdia. S’inflen a menjar fins que sona el timbre per tornar a classe. Mengen a un ritme que espanta i combinen tot el que els cap a les mans. Més d’una vegada les he vist amb dos caramels a la boca a la vegada o fent cua per comprar alguna cosa més mentre engolien la primera bossa de patates.
M’ho venguin com m’ho venguin, jo només hi veig un negoci a costa de la salut de les nostres joves. Deixant de banda el nivell d’excitació amb el qual l’alumnat entra de nou a classe després del xut de sucre que corre per les seves venes, hem pensat en la repercussió que pot tenir aquesta dieta dues vegades al dia, cinc cops per setmana, durant els quatre anys que dura l’ESO? Estem parlant de joves que estan creixent i establint les bases del seu metabolisme. Joves que necessiten combustible per al cervell, per aprendre, no per córrer una marató. I no em digueu que consumir o no sucre està a les seves mans. Perquè són adolescents, no ens enganyem; la presa de decisions saludables amb criteri encara no és a les seves mans. Recordo un any que la cantina va decidir oferir –o es va veure obligada a oferir– peces de fruita. Però entre una poma i una canya de xocolata… Un dia algú es va atrevir a proposar de retirar els caramels per evitar, de pas, que l’alumnat llencés els pals al terra. “I deixar de vendre el que més em compren?”, va puntualitzar la persona de la cantina incrèdula.
Cada inici de curs adverteixo les famílies nouvingudes del perill de la cantina. Intento convèncer-les de donar-los l’esmorzar de casa i no pas diners. “Que es preparin un entrepà (elles, no vosaltres!) per al primer pati i agafin una peça de fruita per al segon”, recomano. Però donar uns quants cèntims és més fàcil i quan recullo l’alumnat al pati sempre acabo repetint com un disc ratllat: “Llenceu els pals dels caramels a la brossa abans d’entrar.”