Contra la maledicència
El 27 de novembre vaig exposar públicament en un acte a Can Jonch de Granollers els abusos de què vaig ser víctima als anys 70, en la meva adolescència. Ara, arran d’alguns rumors malintencionats, em veig obligada a aclarir que em ratifico en tot el que vaig dir aquell dia, que no retiro ni una de les meves paraules, que vaig mesurar amb cura. Vull repetir també que les meves vivències ni anul·len, ni invaliden, ni qüestionen les de ningú, perquè totes són veritat viscuda, i que puc comprendre que el meu relat generi incredulitat, perquè la negació és la primera fase del procés de dol que implica desconstruir i reconstruir la imatge d’algú molt estimat, respectat o admirat.
Més enllà d’això, més enllà de l’esforç necessari per assimilar i integrar aquesta nova informació, més enllà de la lloable voluntat de preservar el bon nom d’una persona que ja no es pot defensar de les acusacions, crec que no tot és lícit, per molt lloable que sigui l’objectiu. No és lícit erigir-se en jutge des d’informacions de segona o tercera mà, ni és lícit falsejar, tergiversar o escampar maledicència. Els qui fan córrer rumors amb l’objectiu de desacreditar-me saben que m’he mostrat oberta a parlar-ne personalment, en privat, i per això em resulten incomprensibles totes aquestes maniobres des de l’ombra. Aquestes persones farien bé de plantejar-se si és des d’una posició d’amor a la veritat que defensen el silenci i la desmemòria; si des d’una posició cristiana no haurien de sentir compassió pel sofriment d’altres éssers humans; si no haurien de ser fidels a la màxima “la veritat us farà lliures”.
Ara que després de 50 anys he aconseguit trencar el silenci hauria d’estar recuperant-me de l’esforç, del llarg procés que he hagut de fer per intentar alliberar-me d’aquesta llosa. En canvi, he d’estar-me defensant de les maniobres que a l’ombra i en veu baixa, des de la covardia de l’anonimat, malden per perpetuar l’abús de poder. Se’n diu revictimització, i me n’he de protegir. Per això ja no hi haurà cap més resposta meva a cap mena de rumor.
Les dones som agredides sovint des del privilegi masculí i la prepotència, aquest mateix privilegi i aquesta mateixa prepotència que justifiquen o minimitzen uns fets que ja no podem mirar amb els ulls dels anys 70, sinó amb ulls actuals, i amb ulls actuals tot allò té un nom. L’abús no es mesura en centímetres de pell sinó en impacte emocional, i en dolor psíquic, i davant el relat del sofriment la primera reacció humana és i hauria de ser l’empatia, com va expressar una assistent a l’acte de Can Jonch.
Agraeixo els missatges de suport que he rebut, i molt especialment el gest de les persones que se m’han adreçat en privat, impactades i perplexes. Públicament demano que de la mateixa manera que jo no qüestiono les vivències de ningú, ningú s’atribueixi el dret de qüestionar les meves, i reitero la predisposició a parlar-ne cara a cara, a cor obert, amb qui ho vulgui.