Curiosament el verb viure encara no ens havia sortit en aquest dietari de mots del procés

Els eslògans de Ciudadanos, a còpia de repetir l’absurd fins a l’extenuació, acaben perdent tot significat i es converteixen en mers identificadors, com les musiquetes dels anuncis: si sonen aquelles notes inicials saps que toca Coca-Cola, si sents aquella frase saps que ha pujat un d’aquests ultranacionalistes al faristol. “S’ha trencat la convivència” n’és una. No cal entrar a verificar-ne el contingut perquè no aguanta ni la més mínima anàlisi. M’interessa més la tria de cada concepte. Convivència és un mot que ho porta tot escrit a la cara: el prefix co/n-, ‘fer una cosa en grup’, el lema -viv-, de ‘viure’, i el sufix -ència, que significa ‘qualitat de’: qualitat de viure plegats, doncs. Una paraula que no enganya. Curiosament el verb viure encara no ens havia sortit en aquest dietari de mots del procés. I mira que de derivats no n’hi falten, perquè en té una vuitantena, molt per sobre de la mitjana. Això vol dir que té derivats cultes i derivats vulgars. Però el més atractiu d’aquestes famílies tan nombroses gairebé sempre són els parents extravagants o pintorescos. O particularment bells, que també n’hi ha. Per exemple, el verb benviure, que no significa pas ‘viure regaladament’ sinó ‘com cal, honradament’. O vianda, un substantiu amb un periple etimològic ben simpàtic: nosaltres el vam prendre del francès viande, on s’havia sedimentat en aquella forma a partir del llatí vivenda, ‘coses amb què s’ha de viure’ (el mateix format que agenda o llegenda), molt abans que irrompés en el castellà amb el significat reduït de ‘lloc per viure-hi’, és a dir, casa). També té una bellesa tota particular el substantiu vitualla, ‘provisió de boca’, que fem anar en plural i que ha donat origen a un mot tan curiós com avituallament, utilitzat sobretot en el camp del ciclisme. O el mot italià del lèxic musical vivace, que correspon a un adjectiu que en català també tenim però que es veu molt poquet per aquests mons de déu: vivaç. I, darrere seu, el simpàtic vivari, ‘Instal·lació destinada a la conservació d’animals vius’, que pot prendre forma d’aviari, d’apiari, de terrari… No sé si és causa del meu cognom (variant de l’adjectiu vital i sisè llinatge més difús a Catalunya, poca broma) o de què, però avui aquesta convivència suposadament tan malmesa ens ha dut a un passeig més agradós que de costum. Deu ser l’essència del viure, ves a saber. Però com que aquesta família té molts més recursos, amb el vostre permís la setmana entrant hi tornarem.

Curiosament el verb viure encara no ens havia sortit en aquest dietari de mots del procés

Convivència (I)