Les famílies, els estudiants, les mares reben infinitat d’ajudes de l’Estat

He marxat amb les amigues de viatge a la capital de Dinamarca. Això de viatjar amb les amigues ho faig un parell de cops l’any i és gairebé sagrat, revelador, necessari. Segur que si em llegiu i ho feu –això de viatjar amb amigues– m’enteneu perfectament. I si no ho feu: feu-ho! És meravellós. Tot agafa un altre ritme. I quins tips de riure. Aquest article, però, no mirava de fer apologia dels viatges amb amigues –que això, sempre– sinó que us volia parlar de Copenhaguen i de Dinamarca en general, que, evidentment, no en soc gens experta perquè només hi he estat tres dies, però que ja només així, amb els titulars, veus que presenta singularitats o diferències dignes de menció. No hi ha corrupció. No hi ha robatoris. No hi ha violacions. Les portes de les cases queden obertes i tothom viu segons el principi de confiança en els seus veïns i veïnes. Els nens els deixen a fora dels restaurants, dins dels cotxets, adormidets i amb un walkie per quan es desperten mentre els pares sopen tranquil·lament a dins. Ningú no roba els cotxets. Ni els nens. Beuen a tothora. Tenen una cultura on l’alcohol està superintegrat i ben vist. La celebració de la graduació dels joves, del que seria la nostra ESO, consisteix a sortir a fer voltes per la ciutat amb un bus i parar casa per casa de cada jove a fer un piscolabis i una ronda. De fet, parlant de rondes, no sé si heu vist una pel·lícula danesa, meravellosa, titulada precisament Druk (Una altra ronda), doncs al final del film aquesta particular festa estudiantil surt molt ben retratada. I el tema de l’alcohol, també. Les famílies, els estudiants, les mares reben infinitat d’ajudes de l’Estat. Baixes de maternitat de 14 mesos –14!– pagades amb el 100% del sou. Visites d’una infermera a casa durant els primers mesos del nen o nena dos cops a la setmana. Metge gratuït. Sense llistes d’espera per a operacions. Ciència-ficció. Universitats pagades. Cent per cent gratuïtes per a tothom que vulgui estudiar i formar-se. I Erasmus i viatges d’aprenentatge. Ajuts econòmics molt significatius per a cada fill i per a les persones grans que viuen soles i tenen noves necessitats a casa. Una família reial que treballa. La reina és traductora. Ho sabíeu? I ha desheretat un munt de nets no fa pas gaire perquè no visquin a costa de l’Estat. I el príncep surt a fer fúting pel port de Nyhavn i porten els nens (hereus al tro i bla-bla-blà) al parc infantil del costat de casa perquè juguin amb els altres nens i nenes de la ciutat. Allò més normal, la veritat. Oi? Es veu que la família reial danesa té una acceptació del 90% entre els habitants de Dinamarca. Oh, ves, per què deu ser? Ah, i els parlamentaris van a treballar amb bici. I la que mana és una dona. Així, pam! La reina i la presidenta. Interessant. Exvikings de cor, però més civilitzats que qualsevol descendent de rei catòlic que conegueu. Quin país, Dinamarca. Com m’ha agradat. Ara... també us diré altres veritats: hi plou i hi fa fred la majoria de l’any, és car –molt– i a les 3 de la tarda és fosc durant sis mesos l’any. A les 3 de la tarda. Negra nit. Comentàvem, amb una d’aquestes amigues amb qui he anat de viatge –viatgeu amb amigues, feu-ho, de veritat– que no es pot tenir tot. Que si vols sol, no pots tenir una monarquia parlamentària sense martingales i pirates. Que si vols llum, no pots tenir bones baixes maternals i ajudes per als fills i per als estudis. Que si vols una bona temperatura, no pots tenir seguretat i confiança. Suposo que quan parlen del caràcter mediterrani és això: ens interessa més el sol a la pell que el bon govern. Jo els adoro, el sol i la llum, però miro els països nòrdics amb enveja per tantes coses. Tantes. Ànims, au, que avui fa sol.