Per desgràcia, la que arriba ara mateix des de Ripoll segurament no és la música que ens agradaria sentir

'Corda de remolc', gravat de Frank Brangwyn (1867-1956) / dipòsit: Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) Que el cordó és fill de la corda és una quasi obvietat que no ens hauria de sorprendre gota. A mi em sorprèn una micona més, això sí, que precisament corda no hagi tret mai el caparró per aquí, de manera que gairebé celebro el que està passant amb Aliança Catalana –no ho celebro gota, ja m’enteneu– només per aquesta possibilitat. Corda és una paraula molt canònica en el sentit històric o evolutiu; segueix el periple ortodox que ens lliga als nostres antecedents grecs (khordé: ‘tripa; corda musical’) passant pel llatí (chorda: ‘fil cilíndric d’un instrument musical; soga’). Un viatge amb poques giragonses. Com que es tracta d’un mot comú d’ús força freqüent, no triga a ampliar-se a unes quantes accepcions i, en conseqüència, a protagonitzar bona cosa de locucions: tenir corda, donar corda, saltar a corda, estar a la corda fluixa... I, finalment, culmina l’evolució lògica el naixement de derivats: una cinquantena, en aquest cas. El nostre prota d’avui té la particularitat de ser un dels tres sorgits com a diminutiu: cordell, cordill i cordó. En realitat el primer és una variant formal del segon, però cordill i cordó comparteixen un tret que els fa especialment simpàtics: tots dos funcionen com a eufemismes de l’exclamació “collons!” Qui de vosaltres no ha rectificat alguna vegada a l’últim segon, tal vegada per la presència de canalla o perquè la situació era massa formal, i s’ha trobat rebaixant la brusquedat de la queixa inicial en un “cordills!” o “cordons!” més, diguem, presentable? Pel que fa a la resta de la família, un dels parents més vius, ateses les fal·leres d’aquest poble, és la cordada, tan present en el camp de l’alpinisme; també el cordam, que designa el conjunt de cordes o caps d’una embarcació; i finalment el més modern acordonar, indissociablement lligat a la feina policial. Tanmateix, la curiositat més cridanera la formen probablement els cinc derivats cultes, tots cinc pertanyents a l’àmbit de la música: dicord (que és un instrument), hexacord (‘grup homogeni de sis notes consecutives’), policord (un altre instrument), tetracord (‘successió melòdica de quatre sons’) i finalment tricord (‘instrument de tres cordes’ i ‘tres notes conjuntes’). Hi he trobat a faltar, això sí, el troiacord de Miquel de Palol, una mena de novel·la total (són ni més ni menys que cinc volums, al voltant de 1.300 pàgines). Cordes i cordons, doncs, ens remeten a un territori en què la música és predominant. Per desgràcia, la que arriba ara mateix des de Ripoll segurament no és la que ens agradaria sentir.

Per desgràcia, la que arriba ara mateix des de Ripoll segurament no és la música que ens agradaria sentir

Cordó (sanitari)