“Corre, Forrest, corre”
Doncs això, que escolto a la ràdio que ja fa 25 anys de l’estrena de Forrest Gump. De la pel·lícula, en recordo moments. Alguns, vagament. D’altres, de forma ben clara. Recordo Tom Hanks corrent. I el crit: “Corre, Forrest, corre”. I com saluda el sergent que condueix un bus militar: “Hola, soy Forrest, Forrest Gump”. I com el sergent respon: “¡Y qué cojones le importa a nadie quién seas tú, capullo! No eres más que un asqueroso gusano de mierda. Siéntate de una vez, maricón. ¡Ahora estás en el ejército!”. Ah, i la cèlebre frase de l’inici. Bé, crec que era de l’inici del film: “Mi mamá dice que la vida es como una caja de bombones, nunca sabes lo que te va a tocar”. També en recordo la música. Extraordinària: un recorregut sonor per la història dels EUA de la segona meitat del segle XX, com els fets històrics que viu el protagonista. Hi sona Lynyrd Skynyrd, The Mamas & The Papas, The Doobie Brothers, Elvis Presley, Simon & Garfunkel, Creedence Clearwater Revival, Fleetwood Mac, Aretha Franklin, The Doors o Jimi Hendrix. I recordo que va ser un èxit. Escolto a la ràdio que va guanyar sis Òscars: a la millor pel·lícula, al millor director (Robert Zemeckis), al millor actor (Tom Hanks), al millor guió adaptat, als millors efectes visuals i al millor muntatge. I que va recaptar quasi 700 milions de dòlars quan n’havia costat 55. I altres curiositats: que la novel·la de Winston Groom en què es basa la pel·lícula va passar de 30.000 a 1,6 milions de llibres venuts; que el model de les vambes Nike amb les quals corre Forrest Gump es van esgotar i que el banc on seu Forrest durant bona part de la pel·lícula era en una plaça de la ciutat de Savanah, a l’estat de Geòrgia. Ara, a la plaça hi ha una reproducció del banc perquè l’original és al museu de la ciutat.
I més enllà de l’efemèride se’m dispara la necessitat de recuperar emocionalment un passat que cada dia és més lluny. I fer-ho a través de tornar a veure, escoltar, sentir. Fer-ho, simplement, tornant a veure Forrest Gump, Regreso al futuro o Los Goonies. O tornant a escoltar l’Achtung Baby, dels U2; o l’In the City of Light, el meravellós disc en directe dels Simple Minds; el The Thieving Magpie (La Gazza Ladra) de Marillion, el París de Supertramp o el Festa Major de La Trinca. Tornant a obrir aquell llibre que regalava la Caixa de Barcelona de l’expedició catalana que per primer cop va fer el cim de l’Everest: Hem fet el cim! Recuperant capítols de l’Escurçó negre, Els joves o Gent del barri. I buscant entre piles de caixes les cintes de casset de l’Eugenio.