Els riscos reals i percebuts en les sortides escolars

El risc zero no existeix / foto: Xavi Rojas Quan la mare va aixecar la mà perquè li assegurés que tot aniria bé, jo vaig callar. A qualsevol activitat organitzada amb i per a l’alumnat, pot sorgir algun entrebanc. Però si aquesta s’organitza fora del centre, amb persones externes i amb la muntanya pel mig... ja tenim tota la carn a la graella. Parlant sense embuts: els riscos augmenten i, com és inevitable, la possibilitat d’accidents i situacions imprevistes, també. “Jo no et puc assegurar que tot anirà bé”, responc; seria imprudent per part meva, com a mínim, parlar de risc zero. “Et puc assegurar que les persones adultes que acompanyarem les vostres filles i fills procurarem vetllar en tot moment pel seu benestar.” Entenc el neguit de la mare. En una cursa d’orientació per corriols, en grups reduïts, acompanyats només per futurs tècnics de guia de muntanya, es poden donar moltes casuístiques: una alumna que es cansa i (diu que) no pot seguir, una altra que es queda sense aigua (o l’ha dut buida), una que es cau i es fa mal (no una rascada)... o que, tal com verbalitza en veu alta la mare enmig de la reunió, una alumna es perdi. El que no entenc és quina resposta espera que li doni. No li puc dir: “Tranquil·la, això no passarà” o “no pateixis, hem tingut en compte tots els possibles contratemps i estem preparades pel que pugui passar” o “confia en nosaltres, no deixarem que li passi res a cap alumna”. Perquè no seria sensat per part meva. Perquè no estaríem tocant de peus a terra. Us puc anticipar que al final cap alumna no es va perdre. Tots els grups van retornar sans i estalvis al punt de trobada i a l’hora prevista. Així que, havent dinat, vam desfer el camí per baixar de nou al poble. Resseguíem la tornada en parelles per la vorera quan, uns metres per davant meu, una alumna que caminava agafada d’una altra per les espatlles, es desequilibra i cau a terra, amb tanta mala sort que no cau a la vorera, sinó a la carretera. En aquell segon tan llarg, un cotxe a més velocitat del que està permès frena i esquiva al darrer moment l’alumna. Jo veig l’escena mentre arrenco a córrer entre crits. I paro en sec quan veig que no ha passat res. L’alumna està bé i mentre em bull la sang certifico que ni tan sols és conscient del que podria haver passat. Però aquest cop, per sort, no ha passat res.

Els riscos reals i percebuts en les sortides escolars

Córrer riscos