La regeneració democràtica no és una utopia

El problema no és només que hi hagi corrupció. El problema de fons és que el sistema la tolera / foto: Leon Riskin Fa temps que a Espanya la paraula corrupció no provoca ni rubor, malgrat ser constant, punyent i devastadora. Ens hem acostumat als sobres de Bárcenas, als àtics d’Ignacio González, als uniformes tacats de la trama Gürtel, al cas Kitchen i a les estructures d’Estat que es van activar des del mateix Ministeri de l’Interior per perseguir rivals polítics, amb recursos públics i impunitat absoluta. A mesura que els escàndols es multipliquen, el rebuig ciutadà disminueix. No perquè la societat hi sigui indiferent, sinó perquè l’angoixa de la repetició i la manca de conseqüències reals fa que molts acabin pensant que ja no hi ha res a fer. I com molts especialistes alerten avui, la democràcia comença a morir perquè els escàndols ja no ens escandalitzen prou. El problema no és només que hi hagi corrupció. El problema de fons és que el sistema la tolera, la protegeix i fins i tot la recompensa, formant-ne part. I això passa, sobretot, perquè dos dels grans contrapoders que haurien de fiscalitzar el poder (la justícia i la premsa) han deixat de ser plenament independents. D’una banda, tenim una justícia polititzada, amb òrgans de govern judicial que porten anys caducats, bloquejats per interessos partidistes. Amb jutges que instrueixen alguns casos amb una rapidesa fulminant i altres amb una lentitud desesperant. Amb fiscals que, segons qui governi, actuen o callen. I amb tribunals en què la llei no sembla sempre la mateixa per a tothom. Els casos Gürtel, Lezo, Púnica, Palau, Campeón, ERE, Noós… són només la punta d’un iceberg que ens interpel·la col·lectivament. En les darreres setmanes, dos noms han reaparegut en aquest escenari ja conegut: Santos Cerdán, secretari d’Organització del PSOE, vinculat indirectament a la trama de comissions i contractes inflats durant la pandèmia, coneguda com a cas Koldo. I Cristóbal Montoro, exministre d’Hisenda del PP, assenyalat pel Tribunal de Comptes per l’ús de fons públics en actuacions de persecució política, i amb responsabilitats encara poc aclarides en diversos processos de finançament irregular. Són dos casos que afecten governs de diferent signe, però que confirmen la mateixa sospita: quan es tracta de protegir els que manen, la justícia s’alenteix. D’altra banda, la premsa –que hauria de ser el gran altaveu de la veritat i la consciència crítica d’una societat– sovint hi juga un paper lamentablement còmplice. Els grans grups mediàtics depenen del finançament institucional, dels favors polítics o d’estructures empresarials vinculades al poder econòmic. Això fa que alguns casos de corrupció siguin portada, tertúlia i escàndol… i d’altres, el silenci de la lletra petita. Les filtracions selectives, la construcció de relats a mida, els titulars que amaguen més que no expliquen, són una forma de manipulació que erosiona encara més la confiança col·lectiva. O, literalment, com la història recent ens ha demostrat, titulars que menteixen per manipular difamant persones honestes per afectar els resultats electorals (Trias, Mas...). Arribats fins aquí, la corrupció no és un error, és un sistema. Aquest cercle viciós té conseqüències devastadores. La principal: la desafecció democràtica. Quan la ciutadania deixa de creure en la justícia i en la informació, el sistema entra en fallida moral. El “tots són iguals” s’instal·la com a veritat defensiva. I l’acceptació resignada de la corrupció com a part del paisatge institucional és una derrota col·lectiva. La dels governs primer, perquè, com deia José Mújica: “Un govern que no lluita contra la corrupció en forma part.” Les institucions guanyen respecte si abans han practicat la decència. “NO TOT ESTÀ PERDUT!”Fa pocs dies, sentia el periodista Carles Francino, que deia amb molta vehemència: “No tot està perdut!” Hi ha periodistes que resisteixen, jutges valents, fiscalies compromeses i, sobretot, hi ha una societat civil que no s’ha de rendir, jo espero que no s’hagi rendit. La regeneració institucional no és només una qüestió de voluntat política, sinó també de cultura democràtica. Ho sabem: ens cal una justícia independent, despolititzada i amb recursos; una premsa plural, lliure i amb garanties d’investigació; uns partits polítics nets i que estiguin a l’altura. I, sobretot, una ciutadania formada, crítica i exigent. És a dir, una ciutadania compromesa amb els valors. Doncs, som-hi!, també des d’aquí, des del territori, des dels nostres pobles i comarques, des del nostre Vallès Oriental podem construir una nova cultura política. Des de l’ètica pública, des de l’exemplaritat institucional, des de la pedagogia i el compromís. Cada ajuntament, cada escola, cada mitjà local pot ser part d’aquesta transformació cap a un nou paradigma. És la política possible, que m’agrada anomenar des de l’amor. Si eduquem en valors –repeteixo: si eduquem en valors–, si reconeixem la transparència, si denunciem l’abús i si fem de la política un servei i no un privilegi, estarem construint un país millor. I no hauria de ser cap utopia. És que és absolutament imprescindible apostar per un nou paradigma. “On anem a parar?” no és només una pregunta per a les elits. És, sobretot, una pregunta per a nosaltres mateixos. Cap on volem anar? I què estem disposats a fer –i a no tolerar– perquè hi arribem? La resposta no hauria de ser passar pels extrems, per les demagògies populistes ni per l’abstenció. No oblidem el que ens deia Plató: “El preu de desentendre’s de la política és ser governat pels pitjors.” No ho hauríem de permetre.

La regeneració democràtica no és una utopia

La corrupció del sistema és reversible