Lògicament els cors muts tindrien terminantment prohibit cantar.

Avui en dia es constata com, a través de les xarxes socials i de diversos programes televisius, tothom gosa parlar d’allò de què no en sap i a proclamar la seva sentència, tot i que aquesta sentència no sigui res més que un dogma sense fonaments fruit d’una ignorància supina. Un clar exemple ho és el fotimer de programes de tarot conduits per elements que se les donen de savis endevinadors. En un d’aquests programes nocturns, van rebre la primera de les trucades, la d’una dona que es diu Roser. El tarotista li pregunta: “Roser, de què treballes?” I ella: “Bé… Jo… soc paraplègica…” I el doctorat tarotista li etziba: “Ai! Quina professió més maca, la teva.”
Arran de la Covid-19, també han sortit com els bolets tota mena de saberuts que s’autoproclamen epidemiòlegs i que amb els seus postulats de pagès pretenen erigir-se en salvadors de l’espècie humana i a qui manta vegades se’ls dona una credibilitat que no es mereixen. També en els darrers temps, condicionats pels factors que resumiré breument, ha emergit una munió de xarlatans que es va multiplicant i que et volen vendre el seu curs de teràpies modernes –un coaching d’allò més cool– i que en la majoria de casos promet una vida plàcida que pivota sobre tres grans eixos: l’estabilitat emocional, reforçada amb abraçades de llum; l’alimentació saludable, perquè fins ara només menjaves merda, i l’ajut impagable de les tècniques zen, que en cap cas t’ha de distreure d’anar a pencar i guanyar diners per poder pagar religiosament les quotes del curset. No diré que entre aquests no n’hi hagi d’honestos –només faltaria– però, francament, la majoria d’ells actuen en detriment d’aquells que treballen amb professionalitat.
Les aparicions d’aquests nous elements s’ha convertit en el credo d’una majoria. Amb embolcalls de diversos matisos, són el fruit de les darreres dècades quan, a contracor, la societat en general ha hagut d’entomar patacades de tota mena. Arreu, casos de corrupció en sectors de la classe política. Ells, que havien de ser un referent pel que fa a l’honestedat, la discreció i la pau social, ho han capgirat tot i han fet malbé la confiança que se’ls havia dipositat i ens han deixat astorats i fent-nos pam i pipa. Altres casos, reconeguts per les pròpies jerarquies eclesiàstiques, de membres de l’Església acusats de pederàstia i altres excessos han malbaratat i han fet trontollar sòlides creences. Milers d’empreses negligents a les quals se’ls ha permès que, sense escrúpols, empudeguin la terra; i no en parlem, del vist i plau a les fallides dels bancs i dels seus rescats posteriors, quan els interessos polítics van passar per davant dels professionals. Exemples com aquests –quina llista seria llarga i no vull passar-me– són els que ens han fet tornar descreguts. I vet-ho aquí que a hores d’ara, per la desconfiança que ens inspiren tots aquells en qui hauríem de poder confiar, molta gent s’aferra a la primera escletxa de llum que troba, tant se val qui sigui el predicador.
NOMÉS HA DE CANTAR AQUELL QUI TÉ VEU
Una dita en català ho clarifica prou be: “Voler saber més que el metge”, quan es fa menció d’aquell que es fa fort en allò que desconeix, que li va balder. De la mateixa manera que a un analfabet se li hauria de prohibir que donés conferències sobre epidemiologia –poso per cas– i la seva trista condició –la d’analfabet– ja fora un motiu sobrat per no donar discursos d’aquesta matèria, ara farà 175 anys que el conegut músic i polític Anselm Clavé va marcar la pauta de qui podia cantar i de qui no!
L’Anselm Clavé, que freqüentava els cercles republicans i utopistes i per això va ser empresonat més d’un cop, va fundar l’Agrupació Coral l’Aurora (1845) mogut per la seva inquietud social. Clavé volia oferir als obrers de les fàbriques una ocupació lúdica, veient que es limitaven a passar hores a la taverna i a emborratxar-se quan acabaven la jornada laboral i va pensar que el cant coral seria una activitat que els distrauria. L’Aurora, d’en Clavé, va ser una coral pionera a Espanya que també funcionava com una Societat d’Auxilis Mutus (SAM). Posteriorment li canviarien el nom i de L’Aurora se’n va dir La Fraternitat i, finalment, L’Euterpe, l’embrió d’allò que haurien de ser els famosos cors de clavé, amb el seu lema: “Progrés, virtut i amor.” Arreu de Catalunya es van fundar societats corals de les mateixes característiques, que s’inscriurien a la Federació de Cors de Clavé. La més antiga de la nostra comarca va ser la Societat Coral Amics de la Unió de Granollers, fundada el 1877. En el cas de Sant Feliu de Codines, La Poncella, fundada el 24 de maig de 1899 –després d’una visita a la vila de l’Orfeó Català– també va tenir una funció benèfica per als seus associats. Per exemple, el 1901, i per un import de 36,40 pessetes [0,22 euros] van adquirir un nínxol del cementiri municipal pel cas de defunció d’algun soci que en tingués necessitat. Tanmateix, en cas de malaltia greu, el soci rebria una cobertura econòmica mentre estigués convalescent. Després es fundarien Lo Rossinyol, a Sant Antoni de Vilamajor (1900); la Unió Coral Centre i Energia, a la Roca del Vallès (1904); La Lira, a Montornès (1907); L’Aliança, a la Garriga (1911); El Clavell, a Mollet del Vallès, i la Unió Paretense, a Parets del Vallès (1913)
Anselm Clavé, però, com a eminent musicòleg que era, mai no en tenia prou i sempre volia excel·lir. Així que veient que als cors s’hi afegia més i més gent també comprovava esgarrifat que n’entraven de nous que desafinaven de mala manera. D’aquella mena de persones que no poden anar a compàs, que sempre desentonen per més bona fe i hores d’assajos que hi posin i per més que s’hi esmerci el director. És com picar ferro fred!
No tothom serveix a l’hora de cantar i Clavé es va decantar per una fórmula ben pràctica. Per no deixar penjats a tots aquells desafinats crearia un cor paral·lel dins de la mateixa societat coral, que n’hi dirien el cor mut. Lògicament els cors muts tindrien terminantment prohibit cantar, però, per contra, als seus integrants se’ls donava una feina al si de la coral: fer d’arrossaires. Els cors muts, armats d’estris de cuina gegants fets de boix (culleres, forquilles, graelles) serien els qui posarien la nota festiva abans de l’actuació seriosa de la seva societat coral i amb cercaviles burlesques amenitzarien els carrers del poble o ciutat on s’havia d’actuar.
PLANTAR-SE PEL SEU COMPTE
Fins que alguns d’aquests cors muts, tips de fer de comparses i de preparar els àpats per a la coral de cantors, van decidir plantar-se pel seu compte. Aquest és el cas de l’Agrupació Coral Humorística Els Tranquils, fundada el 1905 al barri de la Barceloneta, a redós del bar Can Manel, que ja no són capaços de recordar a quin benaurat cor de cantors acompanyaven ara fa 100 anys. Els Tranquils –així s’autoanomenaven perquè sempre feien tard–, com autèntic cor mut que eren, també desfilaven amb estris gegants: culleres, forquilles, graelles i, a més, pel seu lloc de procedència, el barri de pescadors, també lluïen rems, agulles de fusta de cosir xarxes, destrals de mestre d’aixa i timons.
Quan es van plantar per ells van haver-se-les d’empescar per mirar quines sortides farien. I de seguida es van decidir: sortirien per la segona Pasqua. Com que la tradició cristiana diu que la Pasqua Granada celebra el descens de l’Esperit Sant sobre els deixebles de Jesucrist i, que aquests quedaren infosos d’una gran saviesa i do de llengües que els permeté anar pel món a predicar, doncs s’ho van muntar així. El dissabte al matí, al seu barri feien la desfilada de comiat i anunciaven que se n’anaven d’aplec. Prèviament ja haurien triat el poble on passarien tot el cap de setmana desfilant, ballant, menjant i bevent, aquesta era la seva prèdica, que cantar ho tenien prohibit. Dilluns a la tarda, novament arribats al barri farien la cercavila de tornada, carregats d’elements representatius del poble on havien estat, sobretot productes gastronòmics, botifarres, culanes, bisbes i llonganisses que, en moltes ocasions, intercanviaven pels seus estris de fusta gegants. A les parets de l’antic local de la Societat Coral La Poncella, de Sant Feliu, hi van tenir penjats els estris culinaris gegants d’un d’aquests cors muts que van pujar al poble amb motiu d’una inauguració [la foto que il·lustra l’article].
Deia l’il·lustre poeta andalús Antonio Machado que la gent només hauria de parlar d’allò que sap i prou. Aleshores es produiria un gran silenci que ens permetria a tots estudiar. Trobo que no deu ser tan complicat, oi?