Ell és més

Té 16 anys. No en sé el nom. En conec detalls d’un informe mèdic i que està ingressada a Sant Joan de Déu. Diu que no recorda res i penso, quan ho llegeixo, que millor, que molt millor, que tant de bo mai no recordi res del que li va passar la nit del 31.
Soc de les que defensen que cal saber sempre la veritat, però en aquest cas desitjo que ella no ho recordi mai, que la seva ment sigui còmplice de la mentida i no ho recordi. I li desitjo de tot cor. També desitjo, evidentment, que trobin qui ho va fer i que es podreixi a la presó, si pot ser tota la vida.
Soc de les que defensen la reinserció i la possibilitat d’una segona oportunitat, però en aquest cas desitjo que no, que no n’hi hagi. Que el trobin i la seva vida estigui sempre privada de llibertat. Si algú creu que té el dret de torturar i violar algú altre, poc més es mereix. O res.
Com a societat, tots plegats, continuem tenint un problema enorme. Enormíssim. El que permet –d’una manera general– que es cregui que això, que violar, encara es pot fer i, potser, fins i tot no et passarà res. Em fa por pensar que això és un problema encara actual; i sé que ho és i al mateix temps em nego a creure-ho. Em nego a pensar que encara hi hagi, dins la mentalitat d’algú, la idea que violar és una mena de dret dels que tenen polla, un exercici plaent que, per molt que ella no ho vulgui o s’hi negui o fins i tot estigui inconscient i no oposi resistència, es pot dur a terme.
En realitat, es tracta de la idea profunda que un és més que un altre, que un té més drets, més poder, més impunitat. Que ell és més que ella, que el que ell desitja és més que el que ella no desitja, que el que ell fa és més important que el que fa ella, que ell és més.
Aquesta idea fatídica que els homes, per ser homes, són millors, més importants, més valuosos. Aquesta idea perversa que les dones som coses, cossos, propietats. Que som aquí per servir, agradar, ser follades, ho vulguem o no. Aquestes idees amb segles de vigència que permeten salvatjades com la d’aquesta noia de la qual no sé el nom, que la van trobar i que creien que era morta, que està viva de miracle i que representa, de forma macabra i intolerable, que hi ha gent que encara es creu que pot violar, agredir i matar una dona, que pot fer-ho.
I l’estómac del revés, el cor a mil i aquesta sensació d’impotència cada cop que llegeixo una notícia així perquè no, no podeu violar. No, no podeu agredir. No, no som coses, cossos, propietats.
Soc de les que s’aferren a les coses bones com si m’hi anés la vida, però avui no puc.