La literatura, l’arquitectura i la pintura tenen referències religioses i, si no coneixem la base del que admirem, no li podem donar tot el seu sentit

A la taverna de l’estació de tren de la Garriga, en cadascuna de les dues parets que formen l’angle de la barra del bar, hi ha una cosa molt curiosa, si més no, pel lloc on són. A la paret de l’esquerra, hi ha la silueta d’un bou, el típic toro negre, i a la dreta, un santcrist. Començaré pel toro, tot dient –vagi per endavant– que no hi tinc res en contra; cadascú al seu comerç fa el que vol. Però no deixa de ser sorprenent. La gent que tenim una edat sabem que aquest animal, que ara és símbol d’espanyolitat i que figura en moltes banderes espanyoles –per cert, no hauria de ser delicte canviar l’escut oficial d’Espanya per un brau?–, fa un grapat d’anys es feia servir a la propaganda a les carreteres del conyac Osborne i va deixar de ser-ho arrel que es va prohibir la publicitat de begudes alcohòliques. Tot i això, la gent que superem els 50, quan veiem el toro –per cert, molts d’ells mutilats genitalment–, sabem què és el que queda d’aquell anunci. A Catalunya no recordo haver-lo vist des de fa un grapat d’anys, però a la que surts de Catalunya en direcció a Saragossa és el primer que es veu... O potser el segon, si es coincideix amb aquells camions i camionetes de l’exèrcit sempre en circulació que, sincerament, no sé què fan. No som en guerra de fa molts anys ni tenim cap interès d’estar-n’hi en cap altra, però ells, per si un cas, treuen a ventilar els mitjans de transport. Potser el toro de l’estació hi és per afició taurina o per record de la família o d’algun viatge. Tothom tenim els nostres records peculiars. I, a l’altra banda de l’establiment... un santcrist de mida mitjana de la marca INRI. Suposo que és per la meva incultura que em sorprengui veure un crucifix en una cantina, si més no al nostre país, i sigui de la marca que sigui. Tanta devoció no la puc entendre, però com en el cas del toro cadascú penja un santcrist allà on vol, tant és que sigui al damunt de la cafetera que al capçal del llit. Això de la marca INRI –i no voldria empipar ningú– és el que deu pensar molta gent jove sense prou coneixements de cultura religiosa cristiana: “Això deu ser la marca.” I no. INRI són les sigles de la frase llatina “Jesús de Natzaret, Rei dels Jueus”. I perdoneu la broma. En els darrers anys, la religió no és matèria obligatòria a les escoles, tret que no sigui un centre confessional, cosa que em sembla molt bé. Però una cosa és l’adoctrinament i una altra és el coneixement de la història de la religió, en el nostre cas –i de moment– del cristianisme. Vulgues no vulgues, la nostra societat està carregada de símbols. La literatura, l’arquitectura i la pintura fan referències religioses i, si no sabem la base del que estem llegint o admirant, no li podrem donar tot el seu sentit. Per no deixar anar aquí una epístola només esmentaré un parell d’exemples: de la quantitat de quadres d’escenes bíbliques que s’han pintat, si no saps la història de la religió que consta a l’Antic i el Nou Testament, no saps pas què signifiquen. Per exemple, la dona convertida en estàtua de sal amb les ciutats de Sodoma i Gomorra en flames al seu darrere. O tantes i tantes pintures de gent de l’extens santoral: qui van ser? per què se’ls va pujar als altars? I així, dit depresseta, podem admirar la Sagrada Família, però no sabrem qui són ni què representen les diferents escenes esculpides que la gran obra d’Antoni Gaudí ens ofereix. A banda, i com a curiositat, voldria afegir que l’alçada total de la Sagrada Família quan estigui enllestida del tot serà de 172,5 metres. Quina alçada més estranya, oi? Tothom hauria de saber que Gaudí era un home molt religiós i, segons les seves idees, no podia haver-hi a Barcelona res edificat per l’home que fos més alt que allò creat per Déu. Per tant, no hi podia haver cap edifici més alt que la muntanya de Montjuïc, que té una alçada de 173 metres sobre el nivell del mar. Que poc es pensava de com canviarien les coses i com creixerien els edificis a la ciutat comtal! Coses curioses!