La Rebel

“La vida és una mena de videojoc: cremes una etapa, superes el monstre final que tocava i saltes de nivell i de pantalla.” / Imatge: Nikolai Prusakov (1900-1952) Fa molt de temps, un grandíssim amic, quan érem nosaltres els que superàvem l’etapa universitària, em va dir que “la vida és una mena de videojoc: cremes una etapa, superes el monstre final que tocava i saltes de nivell i de pantalla”. Va reblar la comparativa dient que, evidentment, amb cada pantalla superada tu anaves aconseguint experiència i eres més hàbil i més llest però, és clar, com més difícil era la etapa, més xungo es posava el joc i més complicat de matar era el següent monstre final. Em va agradar la idea i ara que és el meu fill qui crema una etapa penso que el monstre que li tocarà ara, just encarant l’edat adulta, és imponent, per a ell, és clar, i també per a mi. Perquè quan som nosaltres els que cremem etapes, són nostres només, però quan les cremen els fills són seves, sí, però també una mica nostres. I en aquest una mica és on s’amaguen aquests monstres nous de les noves pantalles i dels nous nivells. Monstres que sabem que son fal·libles, és clar, ja que nosaltres mateixos –i els nostres amics i coneguts– els han vençut i superat i que, ara que ja en sabem una mica, de la vida, fan riure comparats amb els altres monstres que vindran després, amb els monstres que fan por de debò, amb els de les dents esmolades i les llengües llargues. I malgrat que sabem tot això, són monstres que fan por perquè no els hem d’enfrontar nosaltres, perquè tenen la intenció de posar contra les cordes allò que més estimem, els nostres fills, que just superen –i no sempre en línia recta i de manera fàcil– una etapa, una pantalla, un altre nivell. Estaran preparats? Saben el que els espera? Estan a punt? En seran capaços? Ens els mirem –o si més no jo me’l miro– i la resposta no apareix cristal·lina i valenta. És una resposta que inclou un “sí, és clar que sí”, però a mitja veu, i que la mitja que es calla és potser la més sincera. Aquest amic, grandíssim amic de fa anys que encara ho és, m’ha tranquil·litzat amb la mateixa parsimònia que aleshores celebrava la superació de l’etapa posterior a la que el meu fill supera ara: “Nosaltres tampoc no estàvem preparats i ho vam fer perquè va d’això l’etapa del videojoc de la vida que ve ara: de preparar-se.” I també té raó, perquè a ells els sembla que són molt grans i a nosaltres ens ho sembla també, però encara no estan a punt per altra cosa que no sigui aprendre a estar a punt. No és un monstre fàcil, el de la vida preadulta, però sí que encara és amable i divertit i prefereix les pomes de caramel que la sang dels adolescents. No patim massa per aquesta generació que acaba la Secundària i comença altres camins: han crematuna etapa i la que començaran ara és una preparació per a les etapes de veritat. Estan a la Beta del joc, encara. I podran.

La Rebel

Cremar etapes