Janis Joplin era una dona d'aparença dura però fràgil per dins

Doncs això, que ja fa 50 anys que va morir la Janis Joplin. Cry baby. Tenia 27 anys. I quatre discos. Pocs, per ser la reina del rock. Prou, per construir una llegenda. Era a Los Angeles. Hi gravava el que seria el seu últim disc. I va caure desplomada a l’habitació 105 de l’hotel on s’allotjava. La va matar una sobredosi d’heroïna. Pearl. Disc pòstum. Va sortir al mercat tres mesos després de la seva mort. I va arrasar a les llistes d’èxit. Mercedes Benz, l’última cançó que va fer. Me and Bobby McGee. Trust Me. Get It While You Can. Són en aquest últim disc. I Cry Baby, la meva preferida, avui. Perquè demà, potser serà Down On Me. O Piece of My Heart, una cançó gravada originalment per Emma Franklin, la germana d’Aretha Franklin, però que va acabar trobant la seva millor interpretació en la veu única de la Janis. I demà passat, no ho sé. Potser, Summertime, el fragment més conegut de l’òpera Porgy & Bess, de George Gershwin. Una cançó que heu escoltat de molts intèrprets: Ella Fitzgerald, Louis Armstrong, James Brown, Charlie Parker, Miles Davis, Nina Simone o Peter Gabriel. Una cançó que també va trobar a les cordes vocals de la Janis el seu millor destí. O, potser, Kozmic Blues. O Little Girl Blue. ‘JANIS LITTLE GIRL BLUE’ La blanca del sud amb veu de negra. El dolor cantat. El sagnant xiuxiuejat del mal que reposa al fons de l’ànima. El crit esquinçat escopit per la boca. Hi ha un documental que l’explica: Janis Little Girl Blue. Premiat a Venècia. Es pot veure a Filmin. I és un retrat imprescindible. I únic. El de les ferides emocionals que mai no es curen. El dels efectes del rebuig dels companys de classe per ser l’antítesi de la noia ideal. El retrat de la reacció davant d’això: vestir-se diferent i viure diferent. I beure molt. I fumar molt i de tot. És el retrat d’una dona d’aparença dura però fràgil per dins. És un retrat de les inseguretats personals. Dels dubtes per acceptar el seu aspecte físic. I el seu talent musical. Evident per a tothom menys per a ella. És el retrat de grans històries d’amor. I d’un fracàs amorós rere un altre. I és el retrat de com les pròpies inseguretats poden dur a l’autodestrucció. I la veiem en directe, cantant a crits: “Jo tenia un home que em deia: estimada saps que t’estimo, però haig de sortir a trobar-me. Haig d’anar a trobar-me a l’Àfrica, a Nova York o a Lima. Aquests paios sempre se n’han d’anar a algun lloc. Però mai vaig saber on. I jo li vaig dir: estimat, no te n’adones? Busques la teva vida allà i, saps on és la teva vida? La teva vida t’està esperant com un idiota aquí mateix."

Janis Joplin era una dona d'aparença dura però fràgil per dins

‘Cry Baby’