Límits, termes i altres ratlles

Quan al poble de Sant Feliu de Codines li va ser atorgada la independència de la Baronia de Montbui, el 1800, el jutge nomenat pel rei Carles IV va posar en marxa un protocol d’urgència, entre les mesures del qual destacava la necessitat de definir i marcar els límits d’aquest nou municipi. Per vehicular-ho, la primera acció va ser heure el testimoni d’un pagès, en Pere Aguilar, veí de la casa del camí Ral número 17, coneguda com a Can Pere. El pagès estava emparentat amb el metge i regidor del nou Ajuntament, en Joan Petit i Aguilar. En Pere Aguilar tenia 74 anys i, de manera voluntària i amb absoluta discreció, va jurar davant Déu i també davant de l’escriba, el procurador personer, el jutge i una parella d’agutzils vinguts de fora, que se’l miraven malament. Sense abusar ni fer ostentació del seu càrrec, abans que el pagès comencés amb el seu soliloqui, el jutge recalcà: “Para proceder con más pleno conocimiento al señalamiento del término […] sabe y le consta, por haberlo oído de sus mayores, que el termino confina con…” I en Pere Aguilar va detallar amb la precisió d’un cirurgià i sense barrejar-los a penes –ehem!– totes les faldes de les muntanyes, els camins i els entreforcs; les rieres, les torrenteres i els xaragalls; el Cossonell, les Boïgues i Solanes, la Tomba del Llop i l’hostal del Coll de Poses; la serra del Berenguer, el molí de Llobateres i el mont del Fitor; el pla de la Pregona, la collada de Collroc i la Roca Foradada; la Mar Morta, el Ventaiolà i la capella de Villar i la Remoguda… fites que contribuirien a fer un esbós, un primer dibuix, del terme municipal, relativament escàs. Aquella línia de partió, ben anotada per l’escriba, va anar-li de perles al jutge García Alesón, que n’obtingué uns croquis que posteriorment lliuraria als set pèrits nominats, evitant les possibles discrepàncies que poguessin sorgir. “Mando que se haga a esta nueva villa, señalamiento, deslinde y amojonamiento jurisdiccional […] la jurisdiccion ha de quedar íntegra dentro de los mojones que se fijen en los sitios que señalarán los péritos apeadores, que deberán ser sujetos inteligentes en el asunto o en su defecto lo hará su merced de oficio.” I els pèrits es van posar mans a l’obra, perimetrant el terme i clavant-hi les fites. Conclosa la tasca, com era presumible, va resultar que el terme de Sant Feliu era petit, de 15 quilòmetres quadrats, si el comparem amb el que uns anys després tindrien els seus veïns limítrofes: al sud i a migdia, Caldes de Montbui (37,5 quilòmetres quadrats); a l’est i a orient, Bigues i Riells, (28,6 quilòmetres quadrats). És probable que quan en Sardà de Sant Quirze, un conegut joglar, va compondre els irònics Goigs dels feliuans, fes referència en algunes de les estrofes al migrat terme que ens va correspondre, obtingut per les presses d’independitzar-nos, tant si com no: “Per Caldes i per Moià/ n’hen fet la bulla/ més vosaltres hau quedat/ amb un catxacua. / Capgrossos de Sant Feliu/ vos darem la Vall de Ros.” INCENDIS A L’ANADA I A LA TORNADA No vull barrejar les coses, però sí que cal confirmar aquella dita que diu que les desgràcies mai venen soles. Si no n’hi havia prou amb la minsa superfície topogràfica, malaguanyada per l’accidentada orografia de la pròpia bèstia, al cap de nou anys, quan la Guerra del Francès, la invasió de les tropes del general Domenico Pino, de la Grande Armée de Napoleó, va suposar una nova atzagaiada per al poble. Explica la història que el 6 d’abril de 1809, Pino que es dirigia a Vic, atacà Montbui i Ferles, oposant els nostres –ens referim al sometent feliuà– una forta resistència. Tant va costar a l’enemic el seu triomf que va estar deu dies sense poder passar endavant i la població va sofrir el foc i el vessament de sang… Cent cases foren incendiades, i van ocasionar unes pèrdues a la població de més de 20.000 duros [600 euros]. I per acabar-ho d’adobar, el gener de 1812, les tropes d’un altre general francès, Charles Decaen, que aquest cop baixaven de Vic, van foragitar a les tropes de Luís Lacy a Sant Feliu, fent cremar, com aquell qui res, unes quantes cases més. Hi ha detalls que em fan rumiar. Si el sometent de Sant Feliu es va enfrontar aferrissadament als francesos, a Ferles, posats a especular, podria ser aquest un indret que protegirien els feliuans perquè històricament formava part de Sant Feliu? I en el mateix sentit, una altra mostra. El 1927 la Societat de Cultura Popular va oferir una vetllada musical i literària en agraïment a Donya Margarida Blanch, que de comuna voluntat amb el seu espòs difunt, van fer donació de la masia de la seva propietat, el Prat de Baix –ben a prop de Ferles– ,a l’hospital de Sant Feliu [la segona il·lustració d’aquest article]. N’ho s’hi veuria també la possible pertinença històrica d’aquesta masia a una demarcació concreta? UN HORT A LA PLAÇA DELS VUIT NOMS La lenta cadència del temps ens aporta una perspectiva més assossegada de com poden canviar de mans certes propietats, tant en temps de guerra com de pau i de vegades, ai l’as!, sense que pel mig hi hagi hagut cap transacció comercial: –¿De quién es ese edificio?– inquiria el president veneçolà Hugo Chávez. I quan la propietat tenia un amo que no li feia el pes… –¡Pues exprópiese! Fa poc em van fer a mans un plànol del 1865 del projecte per a la construcció de la que havia de ser la plaça Major del poble. Inicialment el nom proposat va ser el de plaça Reial, en honor al príncep Alfons i sembla ser que així es va inscriure. Els vilatans, però, la coneixien com la plaça de Baix, que la de Dalt era la del pla de l’Os, on s’hi feia el mercat i que en fer-hi passar la carretera principal va quedar obsoleta. També era coneguda com la plaça d’en Soler, perquè és va fer quan era alcalde Antoni Soler Campillo. Al registre de 1876 consta inscrita com a plaça Nova i en un registre posterior, de 1885, com a plaça de la Pau. El 1917, arran de la mort de l’industrial tèxtil Josep Umbert –amb fàbriques a Sant Feliu i Granollers– va ser batejada en honor seu com a plaça Josep Umbert Ventura. Durant la Segona República, el 1931, va ser la plaça del militar Fermín Galán, protagonista de la insurrecció de Jaca contra la monarquia . A començament de la Guerra Civil, el 1936, va esdevenir la plaça Durruti i des de la postguerra fins ara torna a ser la plaça Josep Umbert Ventura. Bé, un cop repassat el plànol [que també il·lustra aquest article] s’observa que una bona part del que seria aquesta futura plaça, la parcel·la indicada amb el número 9, era el huerto de Don José Cassart, que al dibuix se’l veu conreat; en canvi, les altres parcel·les, les números 6, 7 i 8 eren terrenys erms. Els de casa no tenim cap constància que la parcel·la [l’hort] li fos bescanviada al nostre avantpassat per cap altra propietat ni tampoc que fos indemnitzat. Això sí, he trobat una simpàtica inscripció que diu: “[…] y el huerto de don José Cassart que para la construcción de dicha plaza ha quedado embebido en toda su extensión.” Tot sigui, doncs, pel be comú i l’interès general del poble.

Límits, termes i altres ratlles

Cutinis