El mot 'acta', que conserva tanta personalitat enmig d’una família nombrosíssima, mereix un cert respecte

Completem el repàs del mot acte, pare confés d’aquesta acta d’eurodiputat que ens interessa. A continuació d’acció i d’actiu, els més prolífics, venen un seguit de fills no tan productius com ara actual i actuar. És destacable que, així com del verb no se’n segueix cap terme diguem de primera necessitat (el més corrent és actuació), de l’adjectiu actual sí que en surt ni més ni menys que un mot com actualitat, que fa segles i segles (des del XIV) que està de màxima ídem. Completen aquesta família tan activa (hiperactiva, gosaria dir, i aprofito per traslladar al DIEC la petició que incorpori d’una vegada aquest mot, considerant que recull altres adjectius amb el mateix prefix molt menys usuals, com hiperestàtic o hiperpredador) el substantiu agent i el verb agitar, cadascun amb la seva llisteta de descendents. Dèiem el dia passat que la segona variant de fills d’acte era la dels solitaris o quasi. En destaca especialment agenda, un d’aquells fòssils que han sobreviscut amb la mateixa forma que tenien en el llatí original (com corrigenda, llegenda o comenda) i que es defineix així: ‘coses que s’han de fer’ (recordem que actus prové del verb agere, ‘fer’). Completaven el grupet d’eixorcs (un adjectiu culte molt del gust d’Espriu que vol dir ‘estèril, improductiu’) el substantiu actor (responsable d’un sol derivat, el femení actriu), la primera accepció del qual, en realitat, és la jurídica (“Persona singular o col·lectiva que atorga un document”); i l’adjectiu àgil, que té per única singularitat haver generat un doblet que de vegades fa anar de corcoll els usuaris: agilitar/agilitzar, dos verbs sinònims. I com a últim moment de suspens abans de passar a revelar l’adscripció de la nostra protagonista, un detallet: la darrera posició dels vuitanta-sis derivats registrats d’acte correspon a un mot d’ús tan específic, concret i inequívoc com entreacte. Sol i orgullós en el món. Molt bé, ara sí. Tal com estic segur que ja deveu haver endevinat, el substantiu acta, ‘Document formal que constata un fet a fi que n’hi hagi constància’ (que n’és la primera accepció i la que avui ens interessa), també és una bestiola verbal en soledat. No existeixen ni actat (hipotètic beneficiari d’una acta) ni reacta ni contra-acta. I no sé pas quina conclusió extreure’n, de tot plegat, més enllà del fet que un mot així, que conserva tanta personalitat enmig d’una família nombrosíssima, mereix un cert respecte, segurament més del que el feixisme espanyol disfressat de poder judicial li està concedint

El mot 'acta', que conserva tanta personalitat enmig d’una família nombrosíssima, mereix un cert respecte

D’actes, credencials i acreditacions (i IV)