Ha hagut de tornar a venir un gran cataclisme per adonar-nos que no ens salvarem sols

La negligència en la gestió dels recursos i en garantir la seguretat és imperdonable i punible / foto: Marc Senyé Ha hagut de tornar a venir un gran cataclisme per adonar-nos que no ens salvarem sols. Primer va ser la pandèmia i ara la gota freda, dues desgràcies que ens demostren de forma dramàtica que, davant les crisis, no és possible una fugida en solitari. L’aigua es va endur massa vides –quina angoixa, llegir els relats d’aquests dies als diaris, quina impotència– però les persones en van salvar tantes com van poder, fins i tot en moments de màxim perill. Després de l’aigua, el fang ha sepultat carrers i cases de qui ho ha perdut tot. De nou va ser la gent, que es va llançar literalment a la carretera, sense cap directriu política, i va embrutar-se fins al coll per ajudar com fos els seus veïns a recuperar un sostre on dormir, un negoci per viure. En un món cada cop més atomitzat i individualista, queden tan pocs espais per fer comunitat i preocupar-se pels altres que és reconfortant veure que res humà –i menys el patiment, i encara menys el més proper– ens és aliè. Cadascú hi ha aportat en la mesura que podia fer-ho: hores, material, mans, donacions, divulgació. En aquestes situacions és quan es fa més evident que el campi qui pugui capitalista no només no porta enlloc i és immoral, és que ni tan sols és possible. No ens en sortirem, tots sols. El que també posa de manifest la DANA és que, vulguem o no, vivim dins un entramat d’infraestructures i serveis públics que, aquests sí, ens donem entre tots. Des de l’Agència Estatal de Meteorologia fins a Protecció Civil, passant per totes les carreteres i serveis d’emergències. Vivim sobre planejaments urbanístics, previsions meteorològiques i canalitzacions subterrànies. La gestió eficient de tot aquest patrimoni no és una opció que determina un bon o un mal govern, és el mínim comú de la democràcia. La negligència en la gestió dels recursos i en garantir la seguretat és imperdonable i punible, sigui per incompetència, per ignorància o per malícia. La gent va actuar perquè va haver de suplir una Administració que primer va abandonar els seus ciutadans i després es va mostrar incapaç de socorre’ls. Però que la solidaritat no confongui ningú: la solució no són ni poemes d’Estellés ni bona voluntat, la solució només passa per més política, més idees, més convicció, més concreció. I malgrat el drama, el pitjor és que un govern tan incommensurablement nefast pot ser que no dugui els votants a escollir uns polítics més formats, íntegres i brillants, i menys ignorants, ineficaços i sectaris, sinó tot el contrari. El resultat de les eleccions nord-americanes sembla una premonició dels perills del populisme en un context propici. Davant una administració inútil que ha escampat la mentida, el caos i la por, l’extrema dreta pot semblar l’opció de càstig més antisistema. No esperem el següent cataclisme si el podem evitar.

Ha hagut de tornar a venir un gran cataclisme per adonar-nos que no ens salvarem sols

Els altres