El trasllat dels presos a Catalunya és la mínima dignitat. Dir-ne ‘gest’ és una vergonya

Doncs això, que el concepte gestos polítics m’indigna. Sobretot, quan s’utilitza per argumentar el trasllat de les preses i els presos polítics catalans a presons catalanes. El trasllat és, simplement, la mínima dignitat. Un alleujament per a la família, que, sens dubte, és prou important. Però dir-ne d’això un gest és una vergonya. Sí, és una vergonya. Perquè continuen entre reixes, perquè entre ells i la llibertat hi ha barrots de ferro i portes blindades. Perquè continuen sense poder llevar-se cada dia i decidir què faran i on aniran. Perquè no poden estar amb les seves parelles, els seus fills i filles, i els seus pares i germans. I perquè en el que és essencial, en el que és més substancial, tot continua igual: tancats a la presó. I injustament, amb unes mesures cautelars que només s’expliquen en el context de la revenja, de la voluntat de rendició, de l’“ara us fotreu i passareu pel tub”. I és injust perquè se’ls acusa de rebel·lió. O sigui, perquè s’equipara l’1 d’Octubre al que va fer un senyor amb bigoti i tricorni fa 37 anys: entrar al Congrés dels Diputats armat i disparant. Perquè es construeix una instrucció partint de la base que el que va passar aquí es va sustentar en la violència. I això és mentida. I una absoluta barbaritat. I és que els gestos són per a mi una altra cosa. Un gest és aquell petó als fills abans d’anar a dormir. És saludar-se amb un give me five. És un somriure còmplice amb els amics. És abraçar-te a la parella quan arribes cansat a casa. És donar la mà amb força al pare malalt. És bufar les espelmes d’aniversari. És picar l’ullet i saltar d’alegria per les notes dels fills. Un gest és penjar el telèfon als pobres operadors i operadores que truquen cada dos per tres al mòbil personal per vendre’t alguna cosa en forma d’oferta dubtosa. Un gest és llençar trastos a la foguera de Sant Joan. I escoltar la ràdio que vols. I triar el canal de televisió que vols veure. Un gest és recuperar les cançons d’adolescència. I compartir-les. Un gest és fer una cervesa a la fresca. També és escoltar els altres i no només parlar de tu. Un gest és aixecar el dit quan vols dir alguna cosa i aplaudir un gol del teu equip. Un gest és cantar sense vergonya dins el cotxe i cuinar una truita amb amor. Un gest és saber agrair les coses. I també saber dir que no. Un gest és tot allò que les preses i els presos polítics no poden fer entre reixes, ja sigui en una presó de Madrid, de Catalunya o de la Xina Popular.

El trasllat dels presos a Catalunya és la mínima dignitat. Dir-ne ‘gest’ és una vergonya

De gestos i trasllats