Poesia, diàleg, plàstica, llum i, sobretot, una munió de roses i roselles que cantaven amb alegria i unió

Per alguns privilegiats que no som ni a la presó ni a l’exili, que tenim sostre i plat a taula, que, de moment, no hem de fugir de la misèria i la injustícia, el mes de juny ha irromput amb alè primaveral a les nostres vides. El dissabte 1 d’aquest mes, un quadre lluminós curull de flors vermelles s’exposava, com altres dies, a l’Auditori de Granollers a vessar de pares germans i avis cercant el seu infant a l’escenari. Els quatre avis en rengle vam localitzar ben aviat la neta que cantava com una flor més en aquell jardí de roses. Mira-la és aquella! Uns rengles més avall ens fèiem senyals amb el pare i el germanet d’aquella rosa vermella que ens atreia la vista com si tingués un focus dirigit només a ella. Els nostres ulls i els nostres cors, però, eren enmig d’una munió d’ulls i cors com els nostres. L’alè de Joan Brossa ens embolcallava. Poesia, diàleg, plàstica, llum i, sobretot, una munió de roses i roselles que cantaven amb alegria i unió. Un jardí vallesà entre les llums i la foscor, entre la il·lusió, els records, l’amor i l’esperança. Per la meva situació a les grades tinc al davant una fotografia en forma de gota d’aigua ajaguda amb tots els colors de l’arc de Sant Martí. L’esperança d’un futur millor. L’endemà, els avis de Llerona ens aplegàvem, de primer, a la nostra mil·lenària església i, després, al renovat Casal parroquial. La celebració religiosa va estar acompanyada per les delicioses veus de l’Escolania de la Garriga. No era la grandiositat de l’Auditori de Granollers, però les voltes rodones i parets romàniques escampaven amb una acústica meravellosa les notes que acaronaven amb dolcesa les oïdes dels avis, gent gran i jove del poble que l’omplia. Després rotllanes d’amics i amigues asseguts davant del casal a l’ombra d’arbres i ombrel·les. A les taules, el vermut de sempre, olives amb patates fregides, la beguda i la xerrameca dels records. Amb una puntualitat gens envejable a l’europea –avui tan tocada i no tan sols la seva puntualitat– entrem dins la renovada sala polivalent del casal, avui funcionant com un gran menjador lluminós, amb el record de les parets amb les pedres que van aixecar els anys 50 esforçats lleronins. Gràcies a ells, als que encara hi són i als que ja no hi són, gràcies a la Parròquia i a l’Ajuntament, avui uns servidors, com sempre del poble, ens han muntat unes taules ben guarnides i ens han regalat amb un àpat deliciós. Agradable companyonia, converses cordials i música; enguany també hem tingut música. Un grup d’havaneres de l’Ametlla, Nus Mariner, ens ha amenitzat la sobretaula, farcida de regals: paraigües, trepitjapapers, llibres, roses i paraules de record, d’agraïment, pinzellades poètiques, moltes abraçades. No en va som: “eix poble de Llerona / que entre molts –a la rodona– / és la flor millor del ram.” Tot això ho recordava mentre l’endemà, dilluns, contemplava la frondositat del torrent del costat de casa, tot escoltant també música, la dels ocells que canten des de branques amagades i que, de tant en tant, se’ls veu volar entre el brancatge a contra llum. Recordo la Cantània, l’Escolania, el cor d’Havaneres; tot és música, per a mi, també poesia, amistat, poble, natura, records, llibertat, com la llibertat dels ocells que volen pel cel blau o entre els arbres verds. Són feliços, com no ho són els que, cercant una vida millor, deixen sens vida els seus cossos i les seves esperances al desert o al Mare Nostrum. Els que queden atrapats als seus pobres països i que moriran per la fam, la malaltia o les bombes. Aquests dos dies no ho he sentit dir públicament, però he vist molt color groc, amb llaç o sense. Entre els records hi havia també els nostres innocents presos i exiliats polítics. Ells, per molt forts que estiguin d’esperit, pateixen la repressió per nosaltres, infants, joves, adults, vells de Catalunya. No són com el ocells del torrent que volen lliurement, cerquen menjar pels seus pollets i els hi porten al niu. Els nostres presos i exiliats polítics fa molt de temps, massa, que no poden portar el menjar a casa. Estan vilment represaliats per la injustícia que tenim tan a prop nostre. Treballem i cantem per un futur millor!

Poesia, diàleg, plàstica, llum i, sobretot, una munió de roses i roselles que cantaven amb alegria i unió

De la Cantània dels nets a l’alegria dels avis