Una empresa és una entitat de negociació equitativa. Un indret d'intercanvi a tres bandes. Un lloc on si hom s'hi sent respectat esdevé un bon lloc per perdurar

Des de fa molt temps, les empreses han après que per esdevenir rendibles no n’hi ha prou a fer un magnífic producte i complaure-se’n. Per tenir èxit, les empreses han de competir polièdricament en multitud d’activitats fonamentals: de la producció i el servei fins a la gestió dels recursos humans, la imatge i la reputació, la tecnologia i la cultura corporativa... En definitiva, han de poder alinear i afinar tot de recursos tangibles i intangibles per poder tirar endavant, assolir beneficis i tenir un impacte positiu en la seva economia i en la del seu entorn. Sense temor de simplificar massa, serien potser tres tipus de recursos els que esdevindrien claus per a una empresa que vulgui disputar-se un lloc rellevant al mercat, sigui quin sigui el seu sector i sigui quin sigui el seu producte o servei. En primer lloc, els recursos financers i físics (la planta productiva, el centre de serveis, la força comercial i de màrqueting, la tresoreria, el capital o el crèdit disponible, etc.). També els recursos intangibles com la capacitat d’innovació, la tecnologia disponible, la reputació, la cultura empresarial, etc. són aspectes clau, indicadors d’un estil de govern i d’un sentit estratègic. I finalment els recursos humans: les persones són els gestors de tots els recursos, font de coneixement, la transmissió motriu i principi fonamental de tota empresa, des del líder o els accionistes, fins als empleats o col·laboradors, etc. Tots ells són, al mateix temps, la finalitat i el motor. És per les persones que tenim empreses, és gràcies a les persones que aquestes rutllen. Aquests tres eixos de distribució dels recursos, constitueixen el tot, el conjunt, l’holística de l’empresa. Qualsevol nivell d’una plantilla pot prendre decisions que afecten dràsticament l’empresa. Un executiu o executiva pot prendre una decisió determinant que arrossega la resta; un consell d’accionistes pot acomiadar immediatament un directiu o uns treballadors que poden aturar una empresa exercint el seu dret de vaga. Sigui com sigui, sembla que la simbiosi és clara: l’empresa és una entitat de recursos humans que els utilitza a la seva conveniència i els recursos en depenen, però aquests hi poden també influir unilateralment i determinadament. Així, doncs, podríem concloure que una empresa és una entitat de negociació equitativa. Un indret d’intercanvi a tres bandes. Un lloc on si hom s’hi sent respectat, realitzat i amb futur, esdevé un bon lloc per perdurar. Quan no és així, quan la pressió és insuportable, quan l’ambient no és l’adequat o quan el respecte –per les idees, per la singularitat, pels interessos, etc.– no és el model de conducta habitual, es produeix un trencament que, segons la meva experiència, és irreparable, apedaçable efectivament, però ja mai com l’original. Aquest respecte ha de ser recíproc, de dalt a baix, d’esquerra a dreta, però també a l’inrevés. Els directius han de vetllar pels interessos i les motivacions dels seus subordinats, però aquests, els treballadors i col·laboradors de base, han d’entendre els interessos dels empresaris, les seves motivacions i aspiracions i per les quals prenen riscos i se la juguen. Si tot conflueix, si l’intercanvi és proporcionat, aleshores l’empresa perdura. Sempre, sempre, sempre he viscut i observat la mateixa experiència: quan manca el respecte per l’altre, no hi ha management que ho sostingui. Per analogia, doncs, no imagino un país sense respecte. Un país subordinat als desitjos d’un superior, que empri la força bruta, física, psicològica, econòmica, política... Que abusi del poder unilateralment, sense que ni els desitjos ni la singularitat del poble subordinat compti per res, ans al contrari, siguin menyspreats, oprimits, anul·lats o ignorats. És inimaginable un país on milers i milers i milions de persones en un sol clam demanin i reclamin canvis que els permeti viure d’acord als seus valors, al seu sentit de comunitat i d’acord a unes regles que els vinculi societàriament i rebin a canvi, càstig, humiliació i menyspreu. No imagino un país que no sigui governat per les mateixes regles que una empresa d’èxit, ni que sigui pel sentit comú o per sentit estratègic. A les empreses, quan es detecten oportunitats de negoci, s’hi creen divisions noves i sovint independents. Unitats independents de producció. I quan les oportunitats són encara més grans, l’estratègia reclama escissió, construir una entitat independent del tot, on les oportunitats siguin noves, modernes, sense vicis ni escorrialles de l’anterior empresa. Des de fa molt temps, els països han après que per esdevenir sobirans, no n’hi ha prou de cridar i manifestar-se i limitar-se a l’autocomplaença.

Una empresa és una entitat de negociació equitativa. Un indret d'intercanvi a tres bandes. Un lloc on si hom s'hi sent respectat esdevé un bon lloc per perdurar

De l’autocomplaença del ‘management’