La confiança és una prova d'amor total. L'estafa d'algú en qui confies fa molt mal

Llegeixo un article recent d’EL 9 NOU (una mica d’autobombo no fa mai mal) en què un centre d’estètica de Granollers ha abaixat persiana sense dir ni mu enduent-se diners dels clients que havien pagat abonaments de serveis que, òbviament, no rebran. Ningú els va preavisar del tancament ni quan van tancar ni abans quan compraven els abonaments i òbviament estan enfadats. Que t’estafin és una de les sensacions més horribles que hi ha, perquè no sé exactament per què però una part de tu creu que és culpa teva. Els afectats s’estan organitzant, és clar, però tenen un problema a l’hora de fer una reclamació amb cara i ulls: no hi ha rebuts ni registres d’aquests pagaments. Els tractes es feien de paraula i basant-se en una confiança client-centre. Ara que no n’hi ha, de paraules, no tenen res. La notícia m’ha fet pensar en aquest concepte: el del tracte de paraula. Quina meravella. Quantís-simes coses s’han tractat, accedit i respectat al llarg dels segles només basant-se en la paraula de les persones. La paraula era el més sagrat que tenien. Una representació de la vàlua personal. Soc el que prometo i compleixo. Soc un home (o dona) de paraula. Si et dic que sí és que sí i hi pots confiar. La confiança. Una altra cosa que estem perdent. O que ja s’ha perdut del tot. En l’era de les fake news i l’exposició absoluta a les xarxes, l’era de la manipulació i les mentides abonades per likes i retuits, la confiança no existeix. I el paraula d’honor aviat no sabrem què vol dir. O què volia dir, de debò. Quan t’estafa algú en qui confies, algú a qui has cedit la teva confiança, la sensació és encara pitjor que quan t’estafa algú desconegut, una empresa, un banc... i és perquè hi has posat en joc una part de tu, un trosset de fe en la humanitat i esperança que les coses es poden fer bé perquè és així com s’han de fer, hi has posat amor. Exagerada em direu, però què és sinó la confiança més que una prova d’amor total? No dic que aquests clients estimessin aquest centre estètic, però sí que defenso que hi havia entre ells un lligam emocional, un lligam que els permetia avançar diners basant-se en la confiança que tot aniria bé, com sempre havia anat, com ens permetia creure el bon tracte i la professionalitat i l’experiència i la relació i sí, l’amor que es tenien. I per això l’estafa fa més mal. No és tant pel component econòmic que ei, hi ha tractaments estètics que valen molts diners, sinó pel maltractament emocional que senten aquestes persones, que viuen amb aquesta estafa, aquesta pèrdua de confiança. “Papers o res”, deia la meva àvia, que era molt sàvia... però, és clar, això ho va començar a dir des-prés que algun “de paraula” li sortís malament. Com a tots.

La confiança és una prova d'amor total. L'estafa d'algú en qui confies fa molt mal

De paraula