Estimar-los una estona és fàcil, estimar-los per allò que no ens plau o que ens emprenya ja no ho és tant

Tots a casa i suporteu-vos com pugueu! Jaume Cela diu: “Família és un grup de persones que comparteixen nevera.” No interessa ara el model familiar, sinó parlar de llars amb infants i adolescents. Montaigne (Assaigs, llibre segon ‘Sobre l’afecte dels pares als fills’. Proa, 2007) diu que si hi ha una llei universal gravada “perpètuament en les bèsties i en nosaltres, després de la preocupació per la conservació i per fugir de tot perill, l’afecte que l’engendrador té cap a la seva descendència ocupa el segon lloc”, acceptant el caràcter natural d’aquest amor que es té pels fills. Més endavant afirma: “Perquè estimem som. I ser consisteix en moviment i acció.” Llegia aquest fragment i pensava en famílies, moltes conegudes i altres que s’hi deuen assemblar. Tancats a casa pares i fills, tot el dia, potser sense espai d’intimitat ni lloc de refugi o aïllament, sense finestra oberta al sol o al silenci del carrer. En aquestes condicions, el que queda de cadascú de nosaltres és l’estat més pur i el més brut de l’ésser humà. Queda l’ésser despullat, tal com és: plor i rialla, ira i placidesa, ràbia i comprensió, alegria i tristor, amor i odi, plaer i fàstic. El trencaclosques de cada infant i l’enigma de cada adult. Cadascú portant la seva motxilla i buidant-la enmig del menjador de casa. Tot junt i tots plegats en poc espai, en condicions de laboratori social. Pares i fills es veuen com són: coneguts i estranys. No són només aquells del retrobament diari, després de jornades esgotadores fora de casa. Són del tot qui són en el comú espai, abric de pau o d’esgotament. Què ens diem i què fem tancats a casa amb els fills? Com ens hi movem? Estar a l’alçada del que necessiten infants o adolescents és tasca d’alta complexitat; en una convivència full time, molt més. Potser fins i tot alguns s’han preguntat per què van decidir ser pares i deuen qüestionar-se si aquell estrany és fill seu. Potser els infants també s’ho pregunten! Tenir fills a estones no és el mateix que tenir-los totes les hores de tots els dies, sense pausa, evasió o ajut. Estimar-los per tot allò que són i fan les 24 hores no és gaudir-los una estona en tornar d’escola o patir-los abans d’anar-hi. Estimar-los una estona és fàcil, estimar-los per allò que no ens plau o que ens emprenya ja no ho és tant. Estimar-nos com a éssers humans íntegres, per estranys que ens resultin, hauria de ser l’única forma de fer-ho.

Estimar-los una estona és fàcil, estimar-los per allò que no ens plau o que ens emprenya ja no ho és tant

De pares i fills