Tal vegada, l'edifici quadrat que es deia "Cercle" resulti petit

Aquesta és una expressió que encara es fa servir per subratllar algun fet excepcional, una peripècia amarga, sublim, enrevessada o sorprenent i és que, per a la gent nascuda després de la Guerra Givil, anar al cinema era com travessar la porta que condueix al territori on es confonen la fantasia i els somnis, el temps passat i l’actualitat, la música i les imatges, la narració i la poesia visual o la realitat i la ficció, entre moltes altres coses. Som una generació que ha conviscut amb imatges de mida gran, de pantalla de cine. El format televisiu ens ha influït menys que a les generacions més joves i, avui dia, la cultura visual dominant transita adaptada a les mides que els ordinadors personals o la telefonia mòbil imposen. Alguna d’aquestes idees em venien al cap el passat dilluns, 19 de novembre, en què es va presentar el Cinema Edison de Granollers. En la postal promocional, s’hi fa constar entre parèntesi: “Antic Centre Cultural de Granollers” per facilitar la familiarització amb el nou nom i anar substituint el més popular i obsolet de “La Caixa”. Probablement hi haurà gent que associï el nom d’Edison a Spencer Tracy protagonista del biopic Edison, el hombre del 1940; les persones que vam treballar a l’actual Edison, al llarg dels seus primers 25 anys, pot ser que l’associem al munt d’anècdotes de tota mena que vam viure, algunes de pel·lícula. Des de la seva inauguració l’any 1981 –un edifici angulós i quadrat, però que es deia “Cercle”–, el projector de 35 mm, un Cinemeccanica/Victoria 5, i els seus complements: rectificador, empalmadora, bobines i làmpada Xenon (de llarga vida i un soroll que va caldre insonoritzar), no va parar de funcionar. Tot plegat, dins la cabina de projecció, tenia un aire com de locomotora d’El maquinista de la General. El programa de “La Caixa a les escoles”, els cicles de cinema vinculats a temàtiques diverses que programàvem i les sessions del Cine-club de l’AC es van combinar de manera continuada. Especialment memorables van ser les tres edicions de “Cinema de Muntanya” (1987-1989), organitzades conjuntament amb l’Agrupació Excursionista de Granollers, en què es van projectar els films originals de les primeres ascensions als 14 vuitmils del món i es va convidar alguns dels seus protagonistes, com lord Hunt, Walter Bonatti o Kurt Diemberger. No hi va faltar un nombrós cor masculí, el Rosalpina de Bolzano (al Tirol italià), que, amb camises de quadres, pantalons sota genoll i barrets amb ploma, van passejar i cantar per la ciutat. Ens vam acostumar a conviure amb els sacs enormes de base rodona de fusta, que anaven i venien constantment amb les pel·lícules. Hi havia dies que el projector semblava treure fum després de tres o quatre projeccions i, en alguna ocasió, la pel·lícula es convertia en un trencaclosques perquè havia arribat mal rebobinada i ningú no l’entenia. Des de bon començament vam haver d’apressar l’enginy per manegar i gestionar el dia a dia. Com que durant força anys va ser l’únic espai disponible, de tant en tant hi havia batusses entre els nombrosos promotors d’activitats. Calia fer mans i mànigues per enquibir-ho tot dins el calendari: acomodar assajos, representacions de teatre, sessions de cinema, concerts, actes i festivals de tota mena, vivint situacions d’aquelles tipus Chaplin: dos que es barallen i al mig un tercer que intenta posar pau, però s’ajup i s’aixeca amb tan mala fortuna que entoma la plantofada de banda i banda. Però al final tot acabava bé. Degoters a banda, el quadre de comandament de llums, calefacció, aire condicionat i alarmes diverses no era senzill, especialment mentre es va compartir la maquinària amb el Casal de Gent Gran [avui EspaiCaixa] i això requeria molta atenció. Era una mica com les relacions no del tot reeixides de Jacques Tati i les màquines: segons quin interruptor es tocava, provocava oscil·lacions tèrmiques exagerades, mentre uns semblaven ser a Islàndia, els altres creien ser a l’Àfrica. Cada any, un ruc participava en les representacions dels Pastorets, però no sempre estava predisposat i calia insistir, tossudament, per fer-lo entrar a l’escenari per la porta lateral i en el moment oportú. Si no estàvem atents, les escenes infernals de fúries envoltades de fum, activaven els detectors d’incendi i inesperadament podia sonar una sirena estrident i no resultava senzill saber quina era i on es trobava. Van ser petites proeses posar i treure una excavadora que formava part del decorat d’una obra. Aconseguir un espai especial per a un actor famós que exigia fer bafs d’eucaliptus. Fer fora un gat al qual li agradava dormir a l’auditori. Combatre una invasió d’abelles i aconseguir que els festivals de final de curs no fossin com la cabina dels germans Marx de tanta gent com anava entrant. Per Nadal es guardava i es guarnia el tractor dels Reis d’Orient al soterrani, per publicitar el concert d’una pianista coreana vam convidar escoles de Tae-Kondo i un dia que plovia a raig a les sales d’exposició, vam col·locar una canal que recollia l’aigua i la desviava a uns grans testos amb iuques. L’antic Cercle, cíclicament cada cinc o vuit anys, ha estat en obres. L’any 1993, es va canviar el nom de “Cercle” per “Centre” i es va remodelar l’auditori transformant-lo en un espai molt pràctic i polivalent (per aquest motiu es col·locà la pantalla de cinema davant de tot) i amb òptimes condicions acústiques. La primitiva moqueta va ser substituïda per superfícies llises i expandidores de so: el premi Nobel Dario Fo ens va fer riure molt amb el seu monòleg Misterio Buffo davant d’aquella moqueta de-color-marró-indefinit com a únic escenari. De tot el que es va fer a l’Edison entre els anys 1981 i 2006, en guarda testimoni l’Arxiu Municipal de Granollers, el seu significat és patrimoni de l’experiència de tota la gent: persones, entitats, associacions i institucions que van participar en la construcció de la vida d’un equipament (ara en diríem el software). La perspectiva de continuïtat i la divulgació de la cultura cinematogràfica en tots els seus vessants per a públics de totes les edats i gustos serà una mena de sessió contínua non-stop que, amb la veterania de l’AC i el suport municipal, haurien fet molt contents als pioners del Cine-club granollerí. Tal vegada, l’edifici quadrat que es deia “Cercle” resulti petit! [caption id="attachment_122249" align="alignnone" width="600"] Primer butlletí informatiu del CC del 1983, amb disseny de Vicenç Viaplana[/caption]

Tal vegada, l'edifici quadrat que es deia "Cercle" resulti petit

De pel·lícula!