El Principat serà aviat República, ho vam veure a Perpinyà

El nostre objectiu era assistir a l’acte convocat a Perpinyà pel Consell per la República el proppassat dissabte 29 de febrer, i hi vam anar. Feia temps que havíem reservat hotel a Rivesaltes i allí vam arribar el divendres vigília de la concentració. El motiu era doble: ser el dissabte a primera hora al parc de les Exposicions i anar el divendres a La Llibreria, o sigui la llibreria catalana de Perpinyà. Aquella tarda La Llibreria estava plena de gom a gom, com ho estan les llibreries del Principat el dia de Sant Jordi. Tinc el costum, quan arribo a una ciutat, vila o poble d’anar de seguida que puc a la llibreria més significativa. Aquesta vegada el motiu era també doble: complir amb aquest costum i felicitar la Joana Serra, la llibretera, pel Premi Martí Gasull, de la Plataforma per la Llengua, que recentment li va ser atorgat. De primer, com faig sempre, tafanejo per prestatgeries i taules i compro un llibre, tot seguit m’adreço al llibreter o llibretera per parlar de llibres. En aquest cas, la llibretera, la Joana, estava molt atrafegada, però la vaig felicitar i vam intercanviar unes interessants paraules. Va ser un goig visitar la gran llibreria catalana de la Catalunya Nord. L’endemà, el dia objectiu principal, abans de les 8 del matí ja érem a la porta de l’aparcament del Parc de les Exposicions. Gràcies al meu bastó i a la veritat declarada que duia una pròtesi a l’esquena, ens van deixar entrar en aquell lloc privilegiat i reservat per a autoritats i persones amb mobilitat reduïda com jo. Estàvem enfront mateix de l’explanada on s’havia de celebrar la concentració. Vam passar el control de seguretat i vam ser dels primers a entrar en aquella immensa esplanada. Vam plantar les cadires plegables on ens va semblar millor; motxilla a terra i a esperar, faltaven quatre hores per començar l’acte i allò es va anar omplint amb regularitat i sense parar. Estelades al vent, grocs arreu i gent amb alegria, paciència i ànsies de veure com aniria tot allò. Feia fresqueta i el cel estava emboirat, però allí ningú no es queixava. Tot plegat donava una sensació de bona organització, seguretat i d’estar entre amics de tota la vida. Gent gran, adulta i joves; cadires de rodes, cabells blancs i criatures enjogassades. Un fill i un net ens van localitzar i vam passar aquelles hores junts. Impossible arribar on era un altre fill ni molts amics que sabíem estaven allí. Tinc un bloc de notes que anava omplint allà mateix. No el resseguiré tot, però em quedarà com a record d’un dia inoblidable. A les 11 ja semblava tot ple, m’aixecava i no abastava el final, la música a tot volum; alguns la seguien movent l’esquelet. Davant nostre una estelada, una ikurriña, domassos de la República catalana, del president Puigdemont, banderes occitanes i altres que no reconeixia. Un gran ambient, alegre i cívic; de moment, ni un paper a terra. Sense adonar-nos-en, s’obrí un cel blau amb un sol que feia treure jaquetes i jerseis. Enlluernats, anem tenint problemes per veure les pantalles del mòbil amb què ens comuniquem amb els amics que no veiem i altres que són encara defora o a la frontera patint les misèries de la policia espanyola. No hi podien faltar. Tinc anotat: “Són les 12h, pels altaveus ens diuen que des de la cua de la frontera han demanat si es pot retardar l’acte; s’aprova per aclamació. Començarà a les 13h. D’això se’n diu també solidaritat.” Ens han fet avançar i ajuntar-nos més perquè la gent pugui entrar. El parc està ple, han tancat les portes per seguretat. Els que vagin arribant hauran de quedar-se fora. Ja sobrepassem els 100.000. Gent al carrer del costat, altres dalt d’un pont sobre el riu Tet, que dona a l’esplanada, onejant estelades. Alguns, a baix, per la vora del riu. Els més desafortunats sense poder entrar a Perpinyà; 100 autocars i innombrables cotxes aturats i registrats a la frontera pels qui ja sabem; porca misèria! A les 13h, ens diuen que som 150.000 i comença l’acte. L’escalfor patriòtica creix a mesura que els exiliats i presoners polítics parlen en directe o mitjançant vídeos que es projecten en grans pantalles. No repetiré tot el que el lector ja ha vist, sentit i llegit en els mitjans de comunicació. És el cor de l’acte esperat durant setmanes, hores els qui estàvem allí i els qui no han pogut arribar-hi. Jo destacaria, per destacar l’indestriable, les intervencions de Clara Ponsatí, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. La primera, qüestionant la taula de diàleg o, més ben dit, la seva utilitat –personalment penso que s’hi ha de ser, però dubto de qualsevol resultat que ens pugui satisfer–. Oriol Junqueras, cridant a la unitat. Què serà que els presos i exiliats criden a la unitat de l’independentisme, dels partits, i els polítics lliures van de picabaralla en picabaralla? I, és clar, Puigdemont, la traca final. Ja ho sabeu; jo també ho penso: és el gran líder. L’endemà, diumenge, donava gust llegir la premsa local, com L’Independant o el Midi libre, que són els que hi havia a l’hotel. Dels gran rotatius en sabeu tant com jo. Havíem sortit de l’esplanada al cap de molt temps des de que la gent havia començat a desfilar. A 3/4 de 3 ens havien dit que érem 200.000 persones i una de les presentadores, la Lloll Bertran, amb certa sornegueria, hi va afegir: “La guàrdia urbana ja dirà la seva.” No tinc paraules per descriure aquest esdeveniment: els catalans del sud fosos amb els del nord. Això encara hi ha qui no ho entén, que hi hagi catalans a l’Estado francés. Doncs, sí; tots fosos en aquella immensa multitud per demanar democràcia, llibertat, fraternitat i Països Catalans. Per al Principat, la República! La tornada tranquil·la. Jo, sobre rodes, amb l’esposa que em porta pel món i per la vida. Sense ella no hi hauria hagut Perpinyà ni moltíssimes coses. Mentre el cor em bategava, el Canigó al fons a la dreta. Blanc, amb núvols que el cobrien i descobrien. Penso en Verdaguer que, quan feia les crestes dels seus altívols Pirineus, mirava el país a banda i banda, al Nord i al Sud, una mateixa pàtria. Ja som a l’Alt Empordà. Sortim a Figueres i l’atzar ens encamina cap a la carretera d’Olot. Passem el Pla de l’Estany i ens deturem a Besalú. Travessem el pont construït el segle XI, icona de la vila comtal, tantes vegades destruït com reconstruït. Comtat que abastava la Garrotxa i part del Ripollès, l’Alt Empordà, l’actual Pla de l’Estany fins al Gironès. El 844, en temps de Guifré el Pelós, era el comptat de Girona-Besalú. Passegem pel Call jueu, tornem a travessar el pont amorosits per la música d’un acordionista. Arrels d’un país. Enfilàrem cap a Olot, l’envoltàrem i per la Vall de Bianya vam fer cap a Ripoll, bressol de Catalunya i que havia format part del comtat de Besalú. El majestuós monestir va ser fundat per Guifré el Pelós el 880. Allí s’hi enterraven els comtes de Barcelona i de Besalú. Aquest monestir va assolir el seu màxim esplendor al segle X amb l’abat Oliva, que podia haver nascut a Besalú l’any 971. Va ser, també, comte de Berga i Ripoll, abat de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí de Canigó. A partir del seu abadiat, Ripoll es convertí en un dels més reconeguts scryptoriums d’Europa; allí el monjos copiaven i copiaven llibres sagrats i doctes. La seva biblioteca, al segle XIII, era considerada com la més nodrida en còdex científics d’Europa. Allò era Catalunya; no un país de ficció com altres. Allò era cultura catalana. A l’hora que contemplàvem la seva extraordinària, única, façana, era tancat però ara hi ha unes vidrieres que permeten extasiar-s’hi des de fora. Els núvols fets art sobre un fons blau ens acompanyaren cap avall, fins Llerona. Que gran és només un trosset dels Països Catalans, el Principat serà aviat República, ho vam veure a Perpinyà. Tenim arrels d’història basada en una cultura pròpia, llengua i ciutadans madurs.

El Principat serà aviat República, ho vam veure a Perpinyà

De Perpinyà a Ripoll. País, història i cultura