Esport d'elit i mitjans de subsistència

Amb això del coronavirus ja són dos els esportistes d’elit que han regalat un milió d’euros cadascun; aquests diners seran destinats a la recerca de la vacuna que ha de servir per combatre el virus i, n’estic segur, que mentre escric això també n’hi haurà d’altres que pel seu compte s’aniran sumant a la noble causa. El diner, com la fe, si cau a les mans adequades, mou muntanyes. Aquestes setmanes d’incertesa i confinament, quan tothom aprofita per pintar la casa i fer endreces, la meva mare, regirant armaris i calaixeres, ha trobat una carta enviada des d’un hotel de Lisboa pel meu oncle Francesc als seus pares –els meus avis– l’any 1945. Resulta que el tiet Fransiscu –així li dèiem– va ser un esportista destacat i la Selecció nacional se’l va endur fins a Portugal per disputar-hi una prova internacional d’atletisme. Aleshores els diners no corrien com corren avui dia i així ho fa palès a la missiva el jove atleta. “Ens han donat moneda portuguesa, cosa que em permetrà oblidar-me de la festa major [la festa major de Sant Feliu se celebrava aquells dies i es menjava pollastre].” És obvi que en la dura època de postguerra, quan aquí corrien les cartilles de racionament i la vianda escassejava, només l’estada en un hotel de primera categoria ja representava tot un premi. Perquè ens fem una idea dels temps de mal averanys i privacions que corrien –i que ara se’ns presenten tan llunyans com irreconeixibles– el primer pensament anava dirigit sempre a omplir la panxa. Dit d’altra manera, a buidar el ventre de pena. Va córrer les curses de 5.000 i de 10.000 metres llisos a l’antic estadi de Lumiar d’aquella Lisboa decadent, la de l’Estado Novo de l’autoritària República Corporativa, governada amb mà de ferro per Antonio de Oliveira Salazar, un anticomunista i antiparlamentari ben semblant a aquell que teníem a casa nostra, Franco, i el seu regim totalitari. L’atleta Francesc Cassart seria fitxat, per aquest ordre, per les seccions atlètiques del FC Barcelona, el RCD Espanyol i el Reial Madrid. Campió militar d’Espanya de cros (1943), campió de Catalunya i sotscampió d’Espanya absolut de cross country (1944), campió de Castella de 5.000 metres llisos (1945)... De l’esport, no en va poder pas viure i va haver de guanyar-se la vida fent de fuster. Per això no és estranya la seva competitivitat en veure quins serien els premis que s’endurien els guanyadors –a més de les copes reglamentàries– exposats a la llotja de l’estadi lisboeta: el primer rebria un trajo, confeccionat per un acreditat sastre portuguès i el segon, dos conills! Tothom va alentir la marxa per mirar de fer segon. UNS, TANT, I ELS ALTRES, TAN POC Fa unes setmanes que va morir a Praga Dana Zátopková, campiona d’Europa i medalla d’or de llançament de javelina als Jocs Olímpics de Helsinki de 1952. Va ser una icona nacional i el govern, curós amb l’assumpte de la Covid-19, va haver de posar en marxa les restriccions oportunes a fi i efecte que al seu enterrament no s’hi presentés una gentada. Durant aquells Jocs, Dana va conèixer al seu compatriota, l’atleta Emil Zátopek, amb qui es casaria. Zátopek ja s’havia endut l’or als Jocs Olímpics de Londres de 1948 i ara revalidava victòria als de Helsinki. El meu oncle era un enamorat de Zátopek i deia que aconseguir la medalla d’or en dues Olimpíades i haver tingut una carrera tan dilatada en el temps, era una proesa. Zátopek es retiraria el 1958 al cros de Lasarte i, anys després, l’Ajuntament de Sant Sebastià li lliuraria el Tambor d’Or, la màxima distinció de la ciutat. Però en aquells temps, malgrat ser un atleta d’alt nivell, era impensable viure de l’esport, com no fos del futbol, i encara. Els governs d’altres països, sobretot els de l’Est, no s’estaven de punyetes i t’enrolaven a l’exèrcit amb el grau d’oficial, i a córrer. A Granollers, el 1932 es va fundar el Club Atlètic i el 1957 es va construir la pista d’atletisme a la zona esportiva municipal. El juliol de 1977, s’hi va celebrar el Campionat d’Espanya d’atletisme. És aquest mateix club que, de fa 53 anys, organitza el Cros Ciutat de Granollers, l’únic cros que se celebra a Catalunya i que forma part del calendari de la Real Federación Española de Atletismo. També, des del 1987, el Col·lectiu d’Atletes de Fons celebra la Mitja Marató que recorre Granollers, les Franqueses i la Garriga amb elevades xifres de participants, 10.000 atletes. I pel que fa a les instal·lacions per a la pràctica de l’atletisme, actualment hi ha una pista de 400 metres a la Garriga i encara una altra de més petita, a les Franqueses. La comarca també ha donat bons atletes, com és el cas de Pere Cornellas, rècord català de 1.500 metres en pista coberta (1972); Asunción Morte, campiona de Catalunya (1982) i recordista espanyola de salt d’alçada (1983) amb una marca de 186cm; Francisco Botonero, de Sant Celoni, campió d’Espanya els anys 1982 i 1983 de 20km marxa i ja, en temps més contemporanis, Clàudia García Jou, barcelonina amb ascendents santfeliuencs, recordista catalana de salt d’alçada (2015) que posseeix una marca de 190cm obtinguda en pista coberta als EUA. [caption id="attachment_171279" align="alignnone" width="510"] Josep Carbonell es proclama campió d'Espanya de 60 metres llisos (1975)[/caption] Si hem de parlar, però, de l’atleta del Vallès Oriental que fins ara ostenta el millor palmarès, aquest no és altre que Josep Carbonell. El santfeliuenc, especialista en proves de curta distància [els 50, 60 i 100 metres llisos] es va proclamar campió de Catalunya els anys 1980, 1981 i 1988 i campió d’Espanya els anys 1975 i 1981. Campió català en pista coberta el 1980 i d’Espanya, també en pista coberta, el 1975, 1979, 1980 i 1981. Campió català de relleus 4x100 el 1977. Rècord absolut durant una dècada de Catalunya i d’Espanya en 50 metres en pista coberta i en 100 metres a l’aire lliure. Seleccionat diverses vegades per la Federación Española de Atletismo. Bronze en relleus 4x100 als Jocs Mediterranis celebrats el 1975 a Alger. Va disputar set campionats d’Europa, del 1975 al 1978 i del 1980 al 1982. L’amic Carbonell, igual que la resta, tampoc no es va poder permetre viure de l’atletisme i es va dedicar a l’ensenyament. A banda d’això, Carbonell és un dels estudiosos i especialistes més importants de la Península en la obra del periodista i escriptor anglès G. K. Chesterton. JOSEP RODÉS, ‘EL MORENO’ En Josep Rodés Vernet va morir molt jove, només tenia 54 anys. De jovenet es va formar amb els equips inferiors del Club de Futbol Sant Feliu i així que va passar a l’equip amateur, com que Rodés feia 1,78 d’alçada, el col·locaren a la porteria. Algun aguaitador es va fixar en les seves bones maneres i a l’edat de 18 anys va ingressar com a amateur a les files del FC Barcelona. En aquell període va disputar dos campionats de Catalunya i dos d’Espanya de futbol. Per tal que s’anés rodant, el FC Barcelona el va passar al Condal, equip que militava llavors a la Segona Divisió espanyola i que venia a ser com un filial del Barça. Rodés es va lesionar i el seu lloc va ser ocupat per Nadal. Com que Nadal ho feia força bé, amb Rodés ja recuperat, el club el va cedir al Gimnàstic de Tarragona. Rodés acabaria la temporada com el porter menys golejat de Catalunya i va ser reclamat novament pel Condal i va tornar a la titularitat la temporada 1965/1966, i va reaparèixer en un partit contra el Racing de Santander, que van guanyar. Alguns dels seus companys, Carles Reixach, Martí Filosia i Gensana serien també futurs jugadors del Barça. El FC Barcelona el faria tornar al seu equip de Primera Divisió, això sí, com a tercer porter, que al seu davant hi tenia a dues celebritats com Sadurní i Reina. Aquella temporada 1966/1967 amb 23 anys acabats de fer, Rodés entrava a l’equip a les ordres de l’entrenador argentí Roque Olsen. Rodés, en una entrevista al diari esportiu Dicen, deia irònicament: “Semblo un més del quadre tècnic perquè sempre estic assegut a la banqueta, al costat de Roque Olsen.” [caption id="attachment_171280" align="alignnone" width="890"] Josep Rodés Vernet, a l'esquerra de la imatge amb equipació negra de porter, a la inauguració del nou estadi del Sadar (1967)[/caption] A Primera, Rodés va tenir l’oportunitat de debutar en un partit internacional de la Copa de Fires. Sadurní s’havia lesionat. Poques hores abans que comencés el matx, el club va decidir que fos Reina qui es fes càrrec de la porteria, fent-lo venir a corre-cuita en un vol especial. Més d’un santfeliuenc, enganxat a la ràdio, esperant la retransmissió del partit, es va endur un bon disgust al comprovar que a l’últim moment Rodés no era a l’alineació. La temporada 1967/1968 va ser traspassat al Club Atlético Osasuna, de Segona Divisió, on va ser titular tota la temporada. I la temporada següent, 1969/1970, que va continuar amb l’equip navarrès, va tenir l’honor d’inaugurar el nou estadi del Sadar. A casa seva eren propietaris d’una manyeria, on Rodés, després de retirar-se del futbol, hi acabaria treballant. A la dècada dels 80 encara va tornar a posar-se sota els pals, aquesta vegada amb l’equip de l’Agrupació d’Antics Jugadors del FC Barcelona, una entitat sense afany de lucre, amb l’objectiu d’ajudar econòmicament aquells exjugadors que no han estat de sort en la seva nova vida professional. Us en faríeu creus, del tou que n’hi ha.

Esport d'elit i mitjans de subsistència

De premi, dos conills