Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

De què es tracta?

La gent nouvinguda amb solvència cultural al cap de poc de ser entre nosaltres sent curiositat per aprendre català

Fa uns dies, anava com tantes vegades al tren mirant el que m’envolta, observant l’actitud de la gent, escoltant… no per xafarderia, sinó perquè de vegades no tens altre remei que sentir les converses dels demés. Només a cop d’ull, sempre es poden veure diverses races que conviuen amb nosaltres i nosaltres amb ells, per descomptat! I amb les races o llocs diversos de procedència hi ha la seva llengua. Realment, és una torre de Babel al complert.

A prop meu, hi anava un grupet de cinc o sis nanos marroquins d’uns 15 anys parlant m’imagino que àrab. En aquestes, que arriba el revisor i els reclama el bitllet molt correctament. Era evident que aquests noiets han nascut aquí o fa anys que hi són aquí per la qual cosa han anat a l’escola en català i segur que dominen el català i el castellà. El revisor, en castellà i molt correctament, els va reclamar el bitllet. Dos el portaven, els altres, no. No es van negar a pagar-lo però era claríssim que se’n en reien del revisor. I vinga a riure i a fer ganyotes mentre el revisor omplia els papers. Com que parlaven el seu idioma, el revisor es va empassar tot el que estava pensant perquè era claríssim que la mofa anava per a ell. El revisor, amb tota l’educació del món, els va acomiadar amb un: “Gràcies i bona tarda.” Els nanos van continuar rient.

Talment, tant si és per bé com si és per mal, no sabem què estan dient aquells que tenim al costat que han vingut de terres llunyanes amb els quals d’alguna manera convivim als nostres pobles. Als anys 50, segons diuen en l’estratègia del dictador Franco per espanyolitzar els catalans, van venir a Catalunya milers de persones de diferents llocs d’Espanya, sobretot, d’Andalusia i Extemadura. En aquell temps, era prohibit parlar català, talment com a l’euskera a Euskal Herria. El basc va quedar reduït als baserris (les masies), però amb molta fortalesa i lluita per la llengua avui gaudeix de bona salut. Si no recordo malament, en Felipe González va dir una vegada: “El vasco se morirá solo, hay que ir a por el catalán.” No cal que digui res sobre la salut del català, però…

A la Garriga, com a tot arreu, hi ha una gran munió d’immigrants, tant dels que han arribat del nord com del sud, tant de gent culta com de gent que ve de països on no hi ha gaire instrucció, sobretot per a les dones que no tenen dret ni a llegir un llibre i potser tampoc no saben llegir.

Un altre dia, torno a fer al·lusió a la meva oïda fina, i no és que vagi pel carrer tafanejant, eh! El cas és que ja sabeu que el dia de mercat hi ha molta gent i a voltes ens hem d’aturar una mica per passar. Va donar la casualitat que em vaig aturar al costat d’un grup de tres parelles del sud de la península d’uns 70 anys i una de les dones deia (en castellà): “Jo vaig arribar a la Garriga amb cinc anys, em van portar els meus pares. Aquí se’ls va acollir, se’ls va donar feina, casa. Als meus germans i a mi no ens va faltar mai res d’allò imprescindible. Vam anar a escola i sempre ens han tractat molt bé. Ara, jo mai no parlaré català: jo soc d’Espanya!”

No penso entrar en temes d’Espanya i Catalunya. El que sí que em sobta és que tantíssims anys aquí i encara no s’estima prou aquest poble com per, si més no, deixar anar alguna paraula en català. De tota manera, és normal anar pel carrer sentint gent del sud parlant com si hagués arribat ahir.

Hi ha els qui diuen que quan van arribar ho van intentar, però que els catalans se’ls en reien. Em crec que algú se’n rigués –de poca-soltes n’hi ha a tot arreu–, però de ben segur que la majoria de la gent que parlava català a esquenes del règim també els hauria ajudat. Entenc que la preocupació urgent devia ser la feina i el pa dels seus fills, però un cop assentats i al llarg dels anys, amb tantes facilitats, qui no el parla és perquè no vol. Com aquesta senyora!

Sé que tinc tendència a enrotllar-me, o sigui que si m’estic enrotllant massa, si algú està cansat de llegir-me que passi full, però és que tinc ganes d’explicar també una altra cosa. Un dia qualsevol, era a Castellterçol, davant de la casa on va néixer Enric Prat de la Riba, el que fou primer president de la Mancomunitat de Catalunya. Comtemplava com ballaven sardanes quan, de sobte, d’un balcó de la casa del costat, va sortir un noi negre que també mirava la ballada. Si més no, em va semblar curiós. En una altra ocasió, em vaig topar amb una situació prou curiosa. Un home magrebí li estava clavant una esbroncada i li deia “racista” a una senyora d’una botiga perquè els nens d’aquest senyor, jugant a pilota, ja li havien tirat per terra un parell de cops una caixa de bolets que tenia a la porta i els va retenir uns minuts la pilota. També és curiós, de seguida ets racista.

I per no allargar-me més: els qui coneixeu Castellterçol sabeu que el carrer Sant Llogari és llarg i solitari, on no acostuma a transitar gaire gent. Doncs encara no he pogut endevinar d’on, em va sortir una noia romanesa amb la mà estesa que em deia: “¡Dame dinero!” Com ja he dit, la gent es busca el pa allà on sigui, però permeteu-me que encara em sorprengui veient com canvia la societat, fins i tot, en pobles petits i tan catalaníssims com Castellterçol.

Catalunya sempre ha estat lloc de pas i acollidor. Però ens estan canviant tant la nostra societat que em costa una mica de pair. La gent nouvinguda amb solvència cultural al cap de poc de ser entre nosaltres sent curiositat per aprendre català. Al menys, molta. La gent que fa molts anys que són aquí i no el volen parlar són lliures. I nosaltres: hem d’aprendre tots els idiomes que es parlen pels nostres carrers?

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.