Al segle XIII els teulers, rajolers, ollers i calciners formaven un únic gremi.

Al segle XIII els teulers, rajolers, ollers i calciners formaven un únic gremi, però a la capital catalana no va estar reglamentada la fabricació de teules i rajoles fins al 1645. Aquests oficis es remunten a temps molt reculats; si parlem de la ceràmica, al neolític. A l’Anatòlia, en unes prospeccions geològiques es va trobar morter de calç de fa 14.000 anys.
Totxos per fer parets, mitjans, rajoles, maons, toves i cairons, que bo i cuits sortien de les bòbiles, eren el fruit de la feina dels rajolers i encara avui, fabricades industrialment, aquestes són les peces emprades al nostre país per a la construcció d’edificis. Les antigues bòbiles estaven escampades arreu perquè, si a prop d’on s’havia de fer-hi un habitatge la llenya era abundosa i la terra de qualitat, era preferible construir-hi un forn nou que no pas aprofitar-ne un d’antic i llunyà; la seva construcció –per un que hi entengués– no era gaire complicada.

El forn d’obra de Ca n’Ullar, també a Sant Feliu / FONS DE CA N’ULLAR (AFCX)

Cal parlar també de les olles o forns de calç, on s’hi dipositaven diversa mena de roca calcària, creta, travertí o marbre, i a elevadíssimes temperatures, no menys de 1.000 graus. Hom aconseguia que el carbonat càlcic s’alliberes de l’anhídrid carbònic fins que es convertia en òxid de calci. La calç, fonamental per enganxar les pedres de les parets, amb una barreja a la qual s’hi afegia argila i aigua, també es feia servir per emblanquinar, segellar cisternes, arrebossar… a més de ser un poderós desinfectant que també es feia servir en l’agricultura. No obstant la varietat d’usos que se l’hi donaven, el de calciner era un ofici sacrificat i, com moltes altres feines, mal retribuït. I per fer palès tots aquests inconvenients ha quedat per sempre més el refrany: “Qui fa calç va descalç.”
UN TREBALL PER NO ENGEGAR-LO
A PASTAR FANG
L’any 2007, en Lluís Auroux i Poblador ja va publicar el llibre Les barraques de camp de Sant Feliu de Codines (Museu Can Xifreda) i ara ens delecta amb un altre elaborat treball que repassa aquells forns de coure materials d’obra i també hi parla dels qui els feien córrer, els rajolers.
L’engrescador treball, al qual gràcies a la gentilesa de l’autor he tingut accés, se circumscriu tant sols al terme municipal de Sant Feliu i al seu rodal i, de moment, formarà part d’una petita col·lecció de treballs que els amics del Museu Can Xifreda van recopilant, perquè no es perdi la memòria històrica de la vila. Estic convençut de que per poc que en Lluís Auroux obrís l’objectiu, fent les oportunes recerques per incorporar-hi noves dades d’indrets de la nostra comarca, en podria sortir un llibre excel·lent.
Per sintetitzar en què consistia la feina dels rajolers, Auroux ens explica: “A grans trets, el procés d’elaboració era el següent: extreure la terra dels camps dels voltants i, segons fos la qualitat de l’argila, garbellar-la; pastar-la per fer el fang; emmotllat; desemmotllat; deixar assecar parcialment les peces; enfornar; coure; deixar refredar el forn carregat; desenfornar; deixar refredar les peces i emmagatzemar l’obra acabada.”
Una tasca feixuga i llarga, des que els talladors anaven al bosc a fer llenya per tenir una provisió suficient de feixines que servirien després per a la combustió, normalment els rajolers només s’havien d’encarregar de la seva feina. Un cop encès el forn i durant el procés de cocció no es podia abandonar el foc ni de dia ni de nit: “Durant els temps de cocció, els treballadors es feien el menjar sobre el mateix forn, aprofitant l’alta temperatura que prenia. Fins dos dies després d’apagar el foc, encara hi podien escalfar el fato.” Un cop el producte era acabat, eren uns altres els qui s’encarregaven del transport i de la distribució de les peces.

Cambra del foc del forn d’obra Ca Déu del Veïnat / LLUIS AUROUX

Entre altres aspectes, al treball d’Auroux s’hi recull un interessant i extens vocabulari de l’ofici, l’impagable vocabulari tècnic dels rajolers, on hi trobem una quarantena de mots com: “Cagaferrat, amb el qual es coneix la peça malmesa per haver exposat l’argila a una temperatura excessiva. La petxina, que és com se n’hi diu a la boca de la cambra de foc. El tapàs, que era aquella terra argilenca, vermellosa, que s’havia de barrejar amb sorra perquè no s’esquerdés. O el xaval, que és com es denomina el tancament de la part superior de la cambra de cocció.”
A Sant Feliu n’hi havia hagut molts, de forns, alguns encara es conserven però en molt mal estat: el forn de Ca n’Ullar, també conegut com de la Madrona; el de Can Joanic, a la Margenada; el de Lloberes, als Camps del Geperut; el de Can Deu del Veïnat, i el de Can Perenegre, molt a prop l’un de l’altre i que pertanyien al terratinent Ramon Garriga, que els llogava. Els forns més allunyats del nucli del poble eren el de la Roca, a la carretera que va a Gallifa; els dos forns del Mas Perer, els del Mas Flequer i els fornots de les Clotes, tots ells a la carretera que va en direcció a Centelles, i el forn de la Quintaneta, al Maset, a la carretera que va a Castellterçol.

La casa de Ca na Madrona, en primer terme, amb la fançana del forn de Ca n’Ullar / LLUIS AUROUX

Pel que fa als rajolers: “A l’Arxiu de Sant Feliu, començant per la inscripció l’any 1676 d’un matrimoni entre Domingo Cassart –rajoler– i Maria Vallcorba, s’hi troben 49 referències. Predominen entre els cognoms de rajolers Vallcorba, amb 27 citacions; Cassart, amb 10; Vernet, amb 3; Pedragosa, amb 3; Tura, amb 2; Cendra, amb 2; Riera, amb 1; Roca amb 1.”
FORNS DE TOTA MENA, A LA COMARCA
Granollers va ser una ciutat important pel que fa a la construcció de rajoles i teules. Només cal observar que hi havia hagut un total de 19 bòbiles. La seva confraria era la de Sant Pere i Sant Pau. La història explica que l’any 1897 dos rajolers, el Rayo i l’hereu Maynou, van fer una aposta per veure qui dels dos era capaç de fer més rajoles en una hora. Aquella anècdota, recollida en una noticia de premsa que Amador Garrell i Alsina va incloure al seu llibre Granollers, vila oberta, va derivar en tradició i és d’on van sorgir les colles dels Blancs i els Blaus, que són els elements essencials dels actes de la festa major de la capital del Vallès i que es disputen –de bon rotllo i de forma lúdica– quina de les dues organitza els actes més lluïts.
Altres indrets destacats en clau rajolera han estat o són la bòbila de Can Malo, a Palou; la bòbila Cortada i els tres forns del Prat de Dalt, en terme de Caldes de Montbui; la teuleria de Sant Quirze de Safaja, amb la seva antiga bòbila al pla del Badó, i el fornot de Puigdomènec, on també hi havia alguns edificis d’habitatges, o el forn de Can Maspons, a Bigues i Riells, que des del 1903 encara funciona a mans de la família Duran Vilardebò. De forns de calç hi havia el de Mollet, al Pla de les Pruneres; a Caldes i pujant per la carretera que duu al Farell, els cinc forns de calç del Morro del Porc; a la Roca, el de Parpers; a la Garriga, el de Can Terrers; a Gualba, el de Can Viader… i una llista que es faria interminable.
Més cap aquí hi va haver una enorme bòbila de ceràmica, Ceràmiques Estructurals, a Llinars del Vallès, que va tancar les seves portes arran de la crisi immobiliària del 2008. Una nau gegantina que fa pocs dies ha tornat a estar de rabiosa actualitat. La nit de Cap d’Any de 2020, en plena pandèmia, s’hi va celebrar una festa rave de música electrònica que es va prolongar 40 hores seguides i els assistents de la qual, més de 300 joves convocats a l’acte a través de les xarxes socials, van ser desallotjats pels Mossos d’Esquadra.