Amb aquesta dura realitat sempre ens salva la nostàlgia

Doncs això, que avui és divendres. I 31 de juliol. Abans, per a la majoria, un dia especial. Últim dia de feina. De cues a la carretera. De fer bosses per marxar. De somiar dies sense pressa ni rellotge i de deixar enrere la rutina. L’instant previ d’agafar camins diversos. De viatges organitzats amb cura i devoció. L’instant previ dels sopars d’amics agendats durant tot l’any. De la pila de llibres per llegir. L’instant previ a l’inici de vacances. Avui és divendres. I 31 de juliol. I ara, per a la majoria, també és un dia especial. De l’any més anormal. De l’any que ens ha tancat mesos a casa. De l’any de la precarietat econòmica i les dificultats per sobreviure. De l’any de la por i la incertesa. De l’any que ens ha dinamitat el present i, sobretot, el futur i moltes de les nostres il·lusions. Avui és divendres 31 de juliol i és un dia especial perquè evidencia que enguany, per a molta gent, no hi ha vacances. Perquè no hi ha calés ni temps per perdre. I amb aquesta dura realitat sempre ens salva la nostàlgia. Poder reviure les vacances d’abans. En el meu cas, les de petit amb els meus pares i el meu germà. Quan els primers 15 dies d’agost agafàvem una tenda canadenca i voltàvem per tot Europa. Primer en un Simca 1200, després en un Talbot Horizon i, finalment, amb un Peugeot 505. Quan descobrir un poble o una ciutat t’obria la porta a un món diferent. I únic. Quan no hi havia arreu les mateixes franquícies. Quan creuar a França t’enlluernava i omplies el maleter de formatges. Quan passejar per Palerm i Nàpols t’impactava. Quan acampar a Àmsterdam era un paradís. Quan plantar-te a Sarajevo era una experiència única. Quan la zona euro no existia i tot el dia comptaves mentalment què valia una barra de pa a Viena o a París. Quan muntar la tenda en un càmping de la Costa Dàlmata era un drama, per massificat i per un terra massa dur. Quan a Suïssa em va caure la primera dent i els angelets van deixar-me un rellotge. El meu primer rellotge. Quan la música del cotxe l’escoltàvem amb un ràdio-cassette d’aquells plans i amb funda de pell. Quan durant centenars de quilòmetres la cinta de la Trinca sonava mil cops. Quan totes aquelles cançons s’instal·laven al fons de l’ànima i ara, quan les reescoltes, et transporten de nou a Venècia, Lisboa, Agrigento o Interlaken. Quan a mig viatge ja desitjàvem tornar per poder explicar als nostres amics tot allò que estàvem vivint. Quan érem infants i els estius eren màgics. Quan tot estava per fer. Quan ho volíem tot. Quan somiàvem l’estiu següent i el proper viatge. Quan hi havia futur. Quan érem feliços.

Amb aquesta dura realitat sempre ens salva la nostàlgia

De vacances, o no