Deu reflexions sobre la ceguesa i la por i ser mare i aquestes coses tan fàcils…

Fa anys que penso que els pares estem cecs amb els nostres fills. Completament cecs. En part penso que és natural i necessari però també crec que és perquè en ells hi veiem una extensió de nosaltres mateixos i, per tant, els seus èxits o fracassos són, d’alguna manera, nostres. I de tant rumiar-hi en això, he escrit, sense voler, 10 reflexions sobre la ceguesa i la por i ser mare i aquestes coses tan fàcils… Aquí les teniu: Primer - Traiem totes les etiquetes del món, especialment dels nens, i deixem-los ser com són i, ja que som els seus pares, guiem-los amb els nostres criteris i les nostres emocions, alhora d’ensenyar-los el que està bé i el que no, no com a conceptes moralistes sinó vitals. Segon - Estimem-los incondicionalment pel que són i per com són, però amb la capacitat del bon amic de dir-te quan la cagues i poder-los dir el que fan malament, molt i sovint, també. Tercer - Hem de parlar tant amb els nostres fills i mirar amb quin exemple prediquem! I no cal dir més. Parlem amb ells de tot i molt. Escoltem-los. Expliquem-los. Analitzem-nos i siguem un bon exemple. És un tercer punt que són molts. Perdoneu. Quart - Acceptem sense por que els nostres fills no són perfectes. Perquè no ho són. Aviso: nosaltres, tampoc. Som tan imperfectes com ho són o seran ells. La caguem –infinitament i normalment sempre amb les mateixes coses–, ens enfadem, no sempre tractem bé les persones, sentim odi i enveja i por i volem sortir corrents a vegades. Com ells. I si no fos que ens han fotut amb embut i calçador unes normes socials mínimes més d’un dia fotríem una bona bufa a més d’un, cremaríem algun contenidor o cridaríem al mig del carrer improperis dignes d’un bon diccionari. Som imperfectes. Ells també. Cinquè - Acostem-los a la felicitat, no a la perfecció. Ui, que hippie, sí. I que cert. Sisè - Els seus errors, les seves imperfeccions, les seves pors i les seves cagades no són nostres. Són seves. Com els seus deures, els seus amics, les seves extraescolars, les seves aficions, el seu cos, el seu cor i la seva vida. Seves! Els tenim en préstec, només uns anys, però mai no són nostres. Ni res del que fan ho és. És seu. Sort en tenim, de ser una guia, a vegades ben torta i allò de les arrels i les ales. Setè - Traiem-nos la culpabilitat i la por del damunt. Som cecs, sí. I ho hem de ser. Ho som, som pares. De tant en tant, ens traiem les ulleres i veiem una mica clar, però l’emoció ho tapa tot. Duem ulleres de ceguesa i vides complicades on conciliar costa –o és impossible– i passem poc temps amb ells –o massa–, o els renyem massa o massa poc o tenim tanta por de cagar-la, que la caguem. Som pares. Imperfectes, també. Vuitè - No intentem vendre la moto al món que els nostres fills són els millors del món. El món en té d’altres, de fills. Ja m’enteneu. Són bons en coses i dolents en coses. Corregim i encoratgem i anem fent. Però no fardem gaire. El karma sempre està a punt per ensenyar-nos coses. Novè - L’única cosa que penso que és un deure de tots els pares és ensenyar els nostres fills que la seva llibertat, voluntat i vida acaba on comença la dels altres. Que no són millor que ningú, que no tenen dret sobre ningú, que no poden obligar ningú a fer res. Que són lliures ells també perquè els altres ho són. I que el respecte per un mateix i pels altres és intocable. Absolutament. Desè - Com a pares i mares que sou molts, de fills absolutament meravellosos, cremeu aquest decàleg i foteu el que pugueu. Com jo. Cecs tots.

Deu reflexions sobre la ceguesa i la por i ser mare i aquestes coses tan fàcils…

Decàleg per a mares i pares