Procurem una vida el més ordinària possible

Frame del reportatge de '30 minuts' dedicat a l'escola inclusiva / foto: 3CAT L’endemà de l’emissió del 30 minuts sobre l’escola inclusiva, ja vaig llegir un comunicat d’USTEC que denunciava declaracions tergiversades que el reportatge havia emès del seu representant. Segons el sindicat, l’havien entrevistat dues hores per acabar emetent dos minuts. Vaig continuar llegint notícies relacionades que criticaven la feina de Garcia i Folk. Les periodistes asseguraven no haver compartit el seu punt de vista en el reportatge, tot i que la crítica hauria d’exigir rigor i no una objectivitat tan absoluta com inexistent en qualsevol peça periodística. L’objectiu del documental era posar llum a les febleses d’un model que persegueix (amb negreta i subratllat): una educació inclusiva. Aquell mateix cap de setmana em vaig assabentar que diferents veus del col·lectiu de vetlladores s’havien sumat a les crítiques. Així que, intrigada, el diumenge vaig decidir veure el documental en diferit amb la meva parella, també professora. Trenta minuts després, trenquem el silenci a la vegada per preguntar-nos: “On és la polèmica?” El reportatge posa veu a diferents personalitats de l’àmbit educatiu que mostren les dificultats i els entrebancs amb el que ens enfrontem dia a dia les docents i educadores que treballem en aquest model inclusiu: manca de recursos (personals, materials i temporals), manca de coneixements i estratègies per atendre tota la diversitat i, consegüentment, manca d’atenció i dedicació cap a l’alumnat ordinari (que no requereix la mateixa atenció personalitzada). Abans que jo també rebi una queixa del Consell d’Educació de Catalunya (CEC), vull deixar clar que fa cinc anys que soc tutora d’un grup de primer d’ESO amb un SIEI (Suport Intensiu d’Educació Inclusiva). Amb vint i escaig alumnes a classe, cada curs tinc tres o quatre estudiants que requereixen l’atenció de vetlladores, educadores i professionals de diferents àmbits. Però els recursos donen pel que donen. Així que, tal com expliquen algunes veus al reportatge: sovint, en la realitat de l’aula, ens trobem que desatenem a unes o altres. Cansada de llegir més polèmica sobre l’emissió de TV3 –i no sobre l’aplicació d’un decret inclusiu que no dona resposta a totes les realitats–, em quedo amb una idea final de la psicòloga Núria Farrés: “No hauríem de procurar una escola ordinària per a cada infant, sinó una vida el més ordinària possible.”

Procurem una vida el més ordinària possible

A favor del ‘30 minuts’