Espanya necessita ser més eficient i reordenar la seva política fiscal

Espanya continua intentant reduir el seu dèficit públic. L’any 2023, segons les dades publicades per la Moncloa, l’Estat va tancar amb un dèficit de 53.556 milions d’euros, el que representa el 3,66% del producte interior brut (PIB). Unes xifres que han suposat una reducció respecte de l’any 2022 de més de 10.000 milions d’euros, però que continua sent insuficient. Recordem que el dèficit públic d’un país és la diferència negativa entre els ingressos i les despeses públiques. Fa uns mesos, el govern d’Espanya va presentar el pla pressupostari per a l’any 2024, on el principal objectiu és reduir el dèficit públic fins al 3% del PIB.

També s’ha de tenir en compte que, recentment, la Unió Europea (UE) ha aprovat la nova reglamentació fiscal. Per una banda, permetrà una major flexibilitat als governs centrals dels països membres i, per l’altra, obligarà a tenir pressupostos més ajustats i requisits estrictes de reducció del dèficit i del deute públic. Com pot afectar això a Espanya? Ho veurem, però el govern espanyol haurà de fer un gran esforç per reduir el dèficit pressupostari ja que, segons la normativa europea, s’haurà de situar per sota del 3% del PIB l’any 2025.

La nova reglamentació europea, tal com va reconèixer el president del Consell d’Assumptes Econòmics i Financers (Ecofin), Vincent Van Peteghem, busca unes finances públiques equilibrades i sostenibles, tot fomentant les inversions, el creixement i la creació d’ocupació a tota la UE. No obstant això, un dels principals problemes que està tenint Espanya és l’eficiència de la despesa pública. Segons l’índex de referència de l’Institut d’Estudis Econòmics (IEE), l’Estat no obté una situació favorable en un context internacional, tenint una puntuació de 74,4, molt per sota de la mitjana de la UE, que és de 98,6. En concret, l’Estat espanyol es troba al número 29 de 37 països analitzats.

A més, un dels punts claus per poder créixer i reduir el dèficit fiscal és buscar la manera d’ajudar les micro i les petites empreses. Les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) indiquen que el 81,6% del total de les empreses que hi ha a territori espanyol tenen dos o menys persones treballadores. Per aconseguir el creixement d’aquestes empreses i generar nous llocs de treball, Espanya ha de tornar a reformular moltes de les seves polítiques fiscals i centrar-les en les micro i petites empreses, que representen el motor del creixement del PIB i de l’ocupació.

A banda d’això, la demografia complica la situació. L’esperança de vida està augmentant i la natalitat és molt baixa. Això implica que la taxa de persones jubilades respecte de les persones treballadores en actiu serà desproporcionada dintre de pocs anys, la qual cosa tindrà efectes molt negatius sobre la despesa pública. Per tant, tornem un altre cop al punt de partida: Espanya necessita ser més eficient i reordenar la seva política fiscal per poder fer front a les modificacions legislatives de la UE i als canvis que patirà la piràmide poblacional del país.

Tot i que el deute de les administracions públiques es va reduir el 2023 fins al 107,7% del PIB, que suposa una caiguda de 3,9 punts respecte del 2022, continua sent molt elevada. El total del deute és de 1.574 bilions d’euros. La previsió del govern d’Espanya és que aquest deute es redueixi el 2024 fins al 106,3%. Espanya és la cinquena economia europea més endeutada. Grècia és el país més endeutat de la UE amb un deute del 168% sobre el seu PIB, seguit d’Itàlia amb el 143,7%, França amb el 110% i Portugal amb el 108,3%. En aquest punt, cal recordar que la UE fixa un objectiu màxim de deute sobre PIB del 60%.

Tenir un deute públic superior al 100% del PIB significa que tots els béns i serveis que produeix l’economia espanyola en un any no serien suficients per pagar el deute acumulat. El deute públic, doncs, té mots aspectes negatius, començant pel propi cost del deute, que en el cas d’Espanya és del 2,6% del PIB. Un altre efecte negatiu per a l’economia és que, per finançar el deute, l’Estat emet deute públic que competeix als mercats de capital amb el finançament privat i pot frenar la inversió privada i el creixement de l’economia. A més, elevats nivells de deute comporten més pressió fiscal per finançar-la i limita la capacitat dels governs per impulsar reformes.

A la vegada, un volum molt elevat de deute públic pot augmentar la percepció del risc del país i pot incrementar el cost de finançament del deute, la qual cosa pot generar una espiral que es retroalimenta i que pot arribar a ser molt perniciosa per l’economia (recordem la coneguda crisi de les primes de risc).

Generar un nivell molt elevat de deute castiga injustament les generacions futures amb una càrrega que hauran de pagar de forma directa –pagant més impostos– o indirecta –amb menys nivells d’inversió o despesa social per part de l’Estat.

Així, doncs, les polítiques fiscals haurien d’evitar els dèficits pressupostaris permanents que alimenten uns nivells de deute públic descontrolat. Es podria justificar que en situacions de crisi es permetessin dèficits pressupostaris per fer front a l’increment de despeses socials necessàries. Però en moments de bonança, s’haurien de generar superàvits pressupostaris. A Espanya, des de 1980, només hi ha hagut tres anys amb superàvit pressupostari (2005, 2006 i 2007).

Les empreses tenen molt clar que la solidesa de l’estructura financera és fonamental pel seu creixement equilibrat i per facilitar la seva capacitat d’endeutament per fer front a les inversions productives i de R+D+I, que són imprescindibles per mantenir la seva competitivitat. Quan aprendran la lliçó els governs?