D'Aristòtil a Galileu

Des de la més remota antiguitat hem contemplat el firmament amb l’afany de descobrir-hi tant la seva bellesa com els seus misteris, el seus orígens o la seva transformació. Els caldeus, el maies i les civilitzacions orientals ja construïen torres d’observació per tractar de mesurar la cadència dels moviments dels astres, fenòmens com els eclipsis, les conjuncions o l’inici i durada de les estacions astronòmiques. I és que la simple observació d’un cel clar a ull nu és d’una bellesa extraordinària que captiva els sentits i estimula no tan sols l’afany d’observació, sinó de descoberta. El primer que va cridar l’atenció dels savis grecs va ser el funcionament del nostre sistema planetari. Les teories sobre aquest funcionament i constitució va dur a una lluita entre els models geocèntric i heliocèntric que va durar segles. Un dels primers que es va posicionar va ser el gran clàssic grec Aristòtil que, com a tal, integrava “tota” la cultura: les que ara en diem cultures científica i de lletres-artística. Aristòtil (384-322 aC.) era, simplificant, filòsof i físic. Se’l considera el precursor del mètode científic, de la metafísica i de la teoria geocèntrica, la que proposa que la Terra és el centre del nostre sistema planetari i, per tant, que el Sol també gira al voltant nostre. Abans de que aparegués Ptolomeu confirmant la teoria geocèntrica d’Aristòtil, surt entremig un altre savi, Aristarc de Samos (310-230 aC.), que, segons mesures científiques i raonaments lògics, arribà a la conclusió que un astre més gran que la Terra, com era el Sol, no podia donar voltes entorn d’aquella. Afirmació que li va valer ser acusat d’impietat i es va endegar un procés contra ell. Però Aristarc va desaparèixer sense que mai se’n tornés a saber res més. Ptolomeu, astrònom egipci d’Alexandria (87-250 dC.), va ser en realitat el primer a proposar formalment un sistema geocèntric en el qual al voltant de la Terra giraven circularment alguns planetes, els quals descrivien a l’ensems les seves pròpies òrbites. La Terra era el centre de l’univers, com defensaven les esglésies. Nicolau Copèrnic (1473-1543), monjo i matemàtic polonès, és conegut com el primer que va suggerir que tots els planetes giraven al volant del sol i que, alhora, giraven sobre si mateixos. Així, Copèrnic feia bona, en part, les tesis d’Aristarc, oblidat fins aleshores. Emergia la teoria heliocèntrica: el Sol, i no la Terra, era el centre de l’univers. Copèrnic temia presentar les seves conclusions en públic per por de la reacció de l’Església. Finalment, Copèrnic va publicar la seva obra De Revolutionibus el 1543, i va ser atacat per teòlegs protestants aferrats al geocentrisme que, segons ells, era el que emanava de la Bíblia. L’Església catòlica no va reaccionar, potser perquè es tractava d’un dels seus clergues. De fet, el sistema copernicà no proposava que el Sol estigués exactament al centre de l’univers, sinó tan sols a prop; sistema també anomenat heliostàtic. En la seva obra, Copèrnic tracta també dels moviments i situació dels planetes (els sis descoberts fins aleshores) i de la Lluna. L’astrònom va morir el mateix any en què el seu llibre va ser publicat amb modificacions que ell segurament no hauria autoritzat. Això no obstant, Giordano Bruno, científic italià declaradament copernicà, va sustentar la hipòtesi que l’espai podia ser infinit i que a l’univers hi podia haver altres mons habitats per vida intel·ligent. Això no va agradar a la inquisició i Bruno va ser condemnat a ser cremat a la foguera l’any 1600. El suecodanès Tycho Brahe (1546-1601) era un curiós personatge que es va moure entre el geocentrisme i l’heliocentrisme. Va ser un protegit per reis i senyors que li van facilitar la seva gran tasca d’observador, mesurador i catalogador d’astres, feina que van aprofitar els seus successors, com ara Kepler, a qui va contractar i amb qui va mantenir una relació entre l’admiració i el despotisme que, finalment, va acabar en amistat, només truncada per la mort sobtada de Brahe. Durant aquests segles (XV, XVI, XVII) sorgeixen encara més grans físics, alguns de coetanis, que es preocupen per l’astronomia. És el cas de Kepler, Galileu o Newton. Galileu Galilei (1564-1642), italià nascut a Pisa, passa a la història de la ciència per tres coses destacades: va fer servir la ullera de llarga vista monocular –precursora del telescopi– per observar els astres, va ser el defensor oficial del sistema heliocèntric i pel seu Eppur si muove. A banda, era un geni i tenia molt mal geni. Amb el seu telescopi va constatar que la Via Làctia era un conjunt d’estels separats. Va descobrir que quatre satèl·lits orbitaven al voltant de Júpiter, va observar les fases de Venus; amb tot el qual reblava el seu suport al sistema heliocèntric de Copèrnic, que va recollir en el seus llibres Diàleg sobre els dos màxims sistemes del món i Diàleg sobre dues noves ciències, que el portaria a la presó. El 1632 l’Església va ordenar la retirada del llibre i a Galileu que comparegués a Roma davant la inquisició per abjurar de l’heretgia copernicana. Cosa que va fer i se suposa que va ser al final de la seva abjuració que va pronunciar en veu baixa la cèlebre frase “Eppur si muove” [‘i tanmateix es mou’]. La primera sentència de cadena perpètua li fou commutada per arrest domiciliari. Hi ha historiadors que creuen que la famosa frase la va pronunciar durant un dels seus forçats desplaçaments per canvi de lloc de confinament. La darrera versió del seu polèmic llibre va ser publicada, ja en lletra impresa, a Holanda per l’editor Louis Elsevier. Diàleg sobre dues noves ciències va representar una gran contribució a la ciència. Einstein el considerava el pare de la física moderna. Però, abans d’arribar a Einstein, encara caldrà parlar de Kepler o Newton, que haurà de ser en una altra ocasió.

D'Aristòtil a Galileu

Del sistema geocèntric a l’heliocèntric