Ricard Caussa, col·laborador fundacional del BM Granollers

Si no fos per la pandèmia, Granollers estaria celebrant els actes de la commemoració del 75è aniversari del BM Granollers. Fundat el 1944, el Balón a mano a once [el BM Granollers] ha escrit algunes de les pàgines esportives més brillants de la ciutat. Durant la seva singladura, la premsa ha seguit i ha documentat prou les seves gestes a través dels testimonis de persones diverses que van intervenir en la fundació del Balón a mano a once del Frente de Juventudes. A recordar: Ramon Sobrevia [primer president], Esteve Duran [delegat del Frente de Juventudes], Jaume Viñallonga, Lluís Sitjes [segon president del club], Francesc Busquets, Francesc Canal, Josep Arenas, Josep Maria Escursell... Tots ells formen part del passat del BM Granollers, però hi ha qui sosté, com Ricard Caussa Calzada (Granollers, 1929), que van ser molts més els qui hi van participar. Dotat d’una bona memòria pels seus 91 anys, Caussa relata al periodista com van ser aquells inicis: “Abans de la constitució oficial del club, hi vaig cooperar amb Sobrevia i Viñallonga. I durant un temps em vaig cuidar de buscar col·laboradors i fer socis nous. Botigues i empreses com Ca l’Eloy, Can Baulenas, Can Barbany i Sabons Camp hi van contribuir econòmicament per l’acceptació social que tenia el Balón a mano a once i tot el que el club representava per a la ciutat.” Ricard Caussa, que va jugar partits amb el primer equip, afirma també que, enllestida la seva primera tasca, va notar que l’apartaven de mica en mica en no coincidir amb les seves idees. Malgrat això, recorda ben bé la que ell considera la millor alineació de l’època: Joan Gasset, Vicenç Vacca, Jaume Sala, Pere Crusellas, Antoni Bàguena, Manel Mumany, Albert Murtra, Joan Vilà, Josep Baró i els germans Francesc i Jordi Canal. Qui era el millor? “En Vacca [el jugador plasmat a l’escut del club que va dissenyar Amador Garrell] sobresortia per damunt de tots”, diu. En Ricard va néixer al carrer Sant Roc, 12, on el seu pare, Ricard Caussa Bech, regentava una sastreria des del 1921. La família s’hi va traslladar després al número 9 del mateix carrer. Enllestits els primers estudis, amb 10 anys va anar a pasturar vaques a Palau-Saverdera (l’Alt Empordà), fet pel qual no recorda res del bombardeig, tot i que sí dels desperfectes que va causar a la Carretera. Amb 14 anys va entrar a treballar d’oficinista a Roca Umbert i es va cuidar també de la infermeria. El 1954 es casa amb Maria Teresa Serra Casanovas, la noia de la pastisseria Serra, al carrer Anselm Clavé, 39. Caussa va exercir de forner i pastisser durant 25 anys i en destaca les moltes hores que va haver de dedicar a un negoci “que ens va donar per viure però que era molt esclau”. En veure que cap de les filles (Montserrat, Imma i Meritxell) tenia intenció de seguir, va tancar i es va vendre el local. A partir d’aquí la seva vida va transcórrer entre Granollers i Palau-Saverdera, on es va fer una casa amb un camp d’oliveres. Entre els dos municipis, Caussa va continuar vinculat amb entitats com l’Agrupació Escolta Sant Esteve, l’Agrupació Excursionista, l’Esbart Dansaire, la Societat Coral Amics de la Unió... I, professionalment, va fer de cobrador d’impagats, de controlador d’obres... D’anècdotes, en Ricard en té un munt. Dos d’elles tenen molt a veure amb el seu tarannà catalanista. El 28 de gener de 1956, i amb motiu de la celebració de la Fiesta de la Liberación, els jerarques franquistes van demanar que es pengessin banderes espanyoles als balcons d’allà on es feia la desfilada militar. Arribat el moment, la bandera que va onejar al balcó de casa seva va ser la senyera. L’enrenou va ser considerable i va haver de pagar una multa de 5.000 pessetes [30 euros]. Són molts els granollerins que es neguen a continuar creient –com es va dir llavors– que es va tractar d’un error de la minyona a l’hora de penjar la bandera. En Ricard bé ho manté mentre riu mofeta. La segona anècdota està relacionada amb la petició que va fer als anys 60 al director del Banc Popular per disposar de xecs en català, cosa que va aconseguir. En aquest cas, però, hi havia un grup de granollerins (Jaume Camp, Ramon Casanovas, Salvador Casanova i Antoni Cumella) que li havien aplanat el camí, ja que tots ells –per a desesperació del director de l’entitat– escrivien de feia temps les quantitats en català als xecs en la seva batalla diària per a la normalització lingüística.

Ricard Caussa, col·laborador fundacional del BM Granollers

Dels inicis del ‘balón a mano’