Dels records de la infantesa
Dilluns al matí. Cafè al bar-restaurant El Trull del Casino. Montserrat Domènech i Serra (Granollers, 1941) i Maribel Pou i Monclús (Granollers, 1950) porten sota el braç el llibre Viure i conviure al carrer Tarafa de Granollers a mitjans del segle XX que presentaran, aquella tarda, a la Sala Francesc Tarafa. Editat el passat desembre per l’Editorial Alpina, amb disseny i maquetació de Jordi Vida, el treball ha hagut d’esperar un temps per ser presentat en societat a causa dels protocols als quals obliga la Covid-19. El llibre ha tingut una bona acollida.
A l’acte de presentació hi van assistir moltes persones que van viure al carrer Tarafa cap als anys 40, 50 i 60 del segle passat. Aleshores, el carrer Tarafa formava part de les darreries de la carretera de Ribes i la seva fesomia la cisellaven cases baixes adossades. L’autor del pròleg, l’historiador Jaume Dantí, diu que “el llibre ofereix una imatge precisa del paisatge històric d’una part de la ciutat, dibuixant molt bé les circumstàncies que caracteritzaven la zona [situada entre la via del tren i la carretera] i la diferenciaven de la quotidianitat d’altres indrets”.
Aquesta reflexió enllaça del tot amb l’objectiu que es van marcar les autores quan van tenir la pensada d’escriure un llibre a quatre mans centrat “en el seu estimat carrer Tarafa”, i molt especialment del tram que va del carrer de les Minetes a la carretera de Cardedeu. A partir d’un relat social i històric rigorós i àgil, el llibre permet viatjar en el temps per un Granollers perdut que encara enyoren molts vilatans. El Granollers de la infantesa de Domènech i Pou tenia a penes 10.000 habitants. En pocs anys tots sabem el que va passar. La ciutat va créixer i l’espai per sobre de les cases petites i allargades que anaven de carrer a carrer es va començar a pagar a preu d’or. El resultat, l’aparició de blocs i cases altes.
La Montserrat i la Maribel, que van viure als números 118 i 120 respectivament, són conscients que ja no queda gaire res d’aquell Tarafa de quan eren petites. Residents des de fa anys en altres indrets de la ciutat i esborrats els seus espais de trapelleries, jocs i festa, la Maribel reconeix que li costa passar per un carrer que ara no el reconeix: “No sé passar-hi.” Veïnes porta per porta, les dues autores rememoren les experiències que van viure tant a nivell personal com familiar, fet res baladí donat que totes dues pertanyen a nissagues familiars que han tingut un paper rellevant en el món musical i artístic de la ciutat.
En el cas de la Montserrat, la seva vida ha fluït entre música. Filla d’en Pepet del Jazz, de l’orquestra Selecció, es va casar ben jove amb en Josep Arenas i Garrell, trombonista de la mateixa orquestra i membre també del conjunt Pleyel. Mare d’una noia, Montse, de 57 anys, àvia de tres nets i besàvia d’una nena, va treballar al tèxtil, a la pastisseria industrial i finalment al sector metal·lúrgic (EGA).
La vida de la Maribel ha estat presidida per la flaire de la fusta tallada i la poesia. El seu pare, en Pepito, en Pou, era ebenista i es va dedicar també a fer d’escultor. Els anys 60 va exposar la seva obra tot sovint. La seva mare, la Rosita, modista, la va iniciar en la lectura de la poesia i la declamació. Va treballar sis anys a les oficines de Can Botey i un cop llicenciada en Magisteri, va passar a exercir la seva vocació a l’escola Joan Sampera i al Lauro. Divorciada, té dos fills (Francesc, de 41 anys, i Mariona, de 37) i cinc nets. L’evangeli i l’escoltisme han marcat la seva vida. Aficionada a escriure, coordina la revista La Veu, Moviment Cristià de Pobles i Comarques de Catalunya, editada a Granollers per l’Impremta Garrell.
Amb descripcions de llocs i persones que em transporten al llibre Granollers, Vila Oberta d’Amador Garrell i Alsina, les autores retraten personatges com l’escombriaire, el pregoner, el sereno, el carter, l’esmolet, el drapaire, els pobres, els gitanos romanesos… Parlen també de la devoció als sants Metges, de la Passada, de la higiene personal, de les malalties, de les tres cases adossades [les seves i la número 122 de la Maria, tieta de la Montserrat], de la comuna, del safareig i de les botigues del barri, entre les quals Cal Negret. El llibre es complementa amb unes quantes fotos de les festes de barri, de veïns i familiars molt representatives.
Sens dubte som davant d’una bona aportació a la llista de llibres que sobre places i carrers han escrit últimament autors com Pere Diumaró, Josep Moreno, Arian Botey, Montserrat i Glòria Medalla, Roser Soldevila…